Entre avui i demà, bona part de les mirades estaran plantades a Lledoners, en aquest immens compte enrere lluminós en què s'ha convertit el procés de trasllat dels presos a Madrid. Un compte enrere, per cert, patrocinat per un absurd sistema burocràtic incapaç d'explicar obertament i de forma transparent el calendari del judici més important de la història espanyola. És incomprensible que en aquest context, mentre estan pendents famílies, defenses, periodistes i institucions, alguns d'ells estrangers encara no se sàpiga oficialment quan començarà, quan falta una (o dues) setmanes.

Sobre el judici de l'1-O, comenci quan comenci, pot recaure un problema greu, que és el de la inflació d'expectatives. Políticament, ciutadanament, mediàticament, no ens hem enfrontat mai a un procés penal amb tanta càrrega simbòlica, emocional, política com aquest. I cap de nosaltres sap com es descodificarà el que hi succeeixi.

Hi ha qui espera que el judici cristal·litzi en escarment definitiu pels independentistes: una successió d'estocades que resultin en una condemna tan dura que eviti el problema per les pròximes generacions. Per contra, hi ha qui encara el judici com la darrera prova que demostrarà que el nucli de l'estat espanyol actua de forma dictatorial en la repressió d'idees alienes. També hi ha qui intentarà fer del judici un boomerang. I un Govern i un Parlament que han apostat totes les cartes al judici i a la resposta ciutadana, mentre deixaven en standby bona part de les seves polítiques. També hi ha un altre govern que ha deixat en standby la seva solució al conflicte català (si és que en té una) fins que no es resolgui el judici. Fins i tot hi ha un partit que farà de la seva actuació al Tribunal Suprem el seu millor espot electoral possible de cara a les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig.

I la pregunta és: i si el judici no dóna solucions a ningú? O millor dit: i si dona mitges solucions a tothom? Ahir sentia al Versió RAC1 Pascual Ortuño, magistrat de l'Audiència de Barcelona, en una entrevista interessantíssima sobre el sistema judicial. I, en una de les afirmacions més sensates, simples i il·luminants que he sentit últimament va dir: "Jo crec que el judici no solucionarà res".

Ah... I si té raó? I si les expectatives de totes les parts s'ensorren? O encara pitjor: i si tothom n'extreu la mateixa exacta conclusió que ja tenia predissenyada de fa mesos? Es pot donar el cas que tots els actors implicats, tots els que han apostat cegament en aquest conflicte, hagin decidit ja el que s'ha de fer i s'ha de pensar independentment de la vista i de la sentència? És més: pot ser que arribem a un escenari on es resolgui el judici de l'1-O, també a Estrasburg, davant del TEDH i aquesta resolució no dicti tampoc un canvi de res, en cap sentit?

Pascual Ortuño deia, en aquesta mateixa entrevista, una afirmació sorprenent però interessant: "Els tribunals no resolen problemes, dicten sentències. Els problemes es resolen d'una altra manera". El judici es pot convertir, només, en un tràmit més del gran conflicte i potser no servirà ni per mobilitzar ni per desmobilitzar.

Pot ser que el judici, al cap i a la fi, no serveixi per començar a resoldre res de res?