Fa uns anys, quan l'1-O encara era ciment fresc i els rivets grocs ocupaven els carrers, la idea de l'amnistia era vista com una extravagància independentista i un sense sentit legal. En l'àmbit estatal, pràcticament ningú no se'l prenia seriós i fins i tot les veus més progressistes van preferir enfocar-se en la via funcional dels indults. Ara, com per art de màgia, l'amnistia està en boca de tot el món i fins i tot els diaris conservadors s'espremen la mollera per intentar avortar aquesta opció.

[Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano]

Dimarts passat, a les pàgines d'El Mundo, el jurista Manuel Aragón s'estenia en un llarg recull jurídic per concloure que la Constitució espanyola no admet les amnisties perquè l'extinció retroactiva d'un delicte és un privilegi no tolerat. El jurista Joaquín Urias responia amb una paradoxa endimoniada. Si les amnisties són inconstitucionals, la Llei d'amnistia de 1977 no tindria suport legal, de manera que haurien desaparegut els obstacles que impedeixen portar els tribunals als darrers jerarques del franquisme.

Diumenge passat, durant una entrevista a El País, Jaume Asens reconeixia l'amnistia com un esglaó més enllà dels indults que permetria posar el comptador a zero. Tornar a començar. No existirien, a més, traves constitucionals perquè la Constitució és el resultat d'una amnistia i en teoria permet tot allò que no prohibeix. Tampoc no vivim en una illa jurídica. De fet, el Parlament de Portugal ha aprovat aquest estiu una llei d'amnistia per celebrar la visita del papa.

Ara mateix, el debat català circula per altres camins. I és que l'entrevista d'Asens revela que les mesures de gràcia podrien emparar els policies imputats per les envestides contra els col·legis electorals. Les amnisties, recorda Asens, solen beneficiar les dues meitats d'un plet. Diverses organitzacions policials han aixecat la veu i acusen el Govern espanyol de deslleialtat i abandó. A l'altra banda, un clam de firmes independentistes entenen que l'equiparació és una broma de mal gust i temen que l'amnistia acabi desactivant per sempre el llegat de l'1-O.

Abans que coneguem tots els detalls i l'acord es materialitzi, potser podrem aventurar algunes lliçons morals. La primera, i potser la més evident, és la deslegitimació del pragmatisme. Aquells que fa només quatre anys descartaven l'amnistia com un camí intransitable, ara es desviuen per trobar fórmules perquè prosperi. Hi ha una lliçó de vida en aquesta idea. Tot el que avui sembla inassolible, algun dia no només serà possible, sinó també inevitable.

Però hi ha una altra moralitat més aspra. Perquè negociar la pau també pot ser una manera de prolongar la guerra. Hi ha velles cicatrius que esclaten. Hi ha greuges que no es reparen i que algun dia, si més no ho esperem, tornaran a saltar pels aires amb el rostre i la veu d'altres generacions. Tant de bo sàpiguen perdonar els nostres errors.