Un laberint és un recinte d’on, una vegada que s’hi entra, es fa força difícil sortir. Per extensió, es diu que una situació és laberíntica quan és inextricable, a saber, quan és mala d’entendre o de gestionar. Si observem la situació de l’administració de justícia a Espanya, conclourem, en efecte, que estem en presència d’un garbuix d’interessos individuals i corporatius autènticament laberíntics. Amb unes altres paraules, es podria dir que la justícia es troba dins un túnel fosc, en el qual no es vol que penetri la llum. Això s’explica perquè el judicial és un poder omnímode i immune dominat per concepcions ideològiques atàviques que acostuma a posar-se al servei de les posicions més reaccionàries, amb les quals manté una relació simbiòtica.
Relació simbiòtica? Es predica de la relació que comporta avantatges recíprocs per als diversos integrants d’una estructura grupal determinada. Vet aquí, així doncs, que la cúpula judicial manté amb el rei, els constructors de l’opinió pública, l’alt funcionariat, l’exèrcit, els cossos de seguretat, les finances i els partits polítics de la dreta extrema i de l’extrema dreta, de forma gairebé pública, una relació simbiòtica. S’estimen amb passió, però no es tracta, en absolut, d’un amor pur, desinteressat. És allò de si em dones, jo et dono. Si em protegeixes, jo et protegiré. Perquè si romanem cohesionats, sense cap encletxa ni una, serem invencibles, i això ens serà a tots ben profitós (per tant, no hem de concedir res perquè s’interpretaria com un indicatiu de feblesa).
Els supòsits actuals més cridaners d’aquesta conxorxa políticomediàtica i judicial, tan perniciosa per a la credibilitat del sistema i, en definitiva, per a la materialització efectiva dels drets individuals i col·lectius, són dos. El primer, la intolerable contestació judicial a la projectada llei d’amnistia, contestació que suposa la intervenció, sense matisos, dels jutges en el debat polític al servei d’interessos polítics. El segon supòsit és la perpetuació en el càrrec dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Analitzem avui aquest darrer cas per tractar d’esbrinar per què, després de més de cinc anys, no ha estat possible la renovació del CGPJ. Finalment, proposarem un remei teòric per sortir del pantà d’aigües fètides.
D’entrada, recordem que, com que la composició actual del CGPJ és clarament conservadora i la renovació reclama unes majories de consens entre els dos grans partits, el PP diu que ja està bé així i, amb excuses diverses cadascuna més estrafolària que l’anterior, bloqueja la concreció de qualsevol pacte. La pregunta pertinent és quins avantatges treu l’entramat conservador d’obstruir la recomposició del CGPJ. Ben clar. Si bé és cert que el Consell no té facultats jurisdiccionals "directes", és a dir, no dicta sentències, s’ha de considerar que nomena els càrrecs judicials de més volada, i aquesta atribució permet, ella tota sola, entendre el bloqueig.
El bloqueig tracta de garantir que, en el futur, tot seguirà igual. El torcebraç té l’objectiu d’aconseguir que res d’essencial en el si del poder judicial mudi de mans. Atès que els nomenats, al seu torn, decidiran els litigis de més transcendència, convé col·locar a dalt de tot els amics i els ideològicament afins i fidels a la causa. Altrament, els nomenaments constituiran un instrument utilíssim per premiar els jutges que hagin fet bondat, que hagin atès les directrius implícites o explícites dels que manen. La preferència per l’un o l’altre també la marcarà, per descomptat, l’afiliació a un exclusiu grup religiós catòlic que es guia per un reconegut camí.
Així les coses, palesa una ingenuïtat angelical que se’ns vulgui fer creure que els nomenaments, afavoreixin a qui afavoreixin, no tindran cap incidència en les decisions judicials perquè els jutges es limitaran a aplicar la llei i etcètera. Com si ignoréssim que les lleis es poden llegir de mil maneres diferents segons convingui a cada moment, situació i persona. Tanmateix, per tractar d’aportar solucions que permetin el desbloqueig, s’hauria de respondre a un doble dilema: quin seria el sistema més obert i nítid per nomenar els membres de CGPJ i quins serien els eventuals candidats a ser nomenats. Per respondre-hi, haurem d’acudir a la Grècia antiga (a manca de solucions millors i més democràtiques).
Plató i Aristòtil defensaren que, per al correcte funcionament de la polis, era més democràtic decidir l’accés als càrrecs per sorteig que no pas per elecció. En particular, Aristòtil sostingué que l’elecció afavoria el poder oligàrquic i, per contra, el sorteig generava democràcia. El sorteig implicava un risc per a la idoneïtat, cert, però, alhora, evitava l’elecció dels més influents i dels més disposats al clientelisme. Com aplicar aquestes màximes teòriques a l’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial? Vegem-ho.
El mecanisme per implementar seria senzill. D’entrada, s’hauria de modificar allò que disposa la Constitució pel que fa a l’elecció dels membres del CGPJ per les cambres legislatives i la coincidència obligada de la seva presidència amb la del Tribunal Suprem. Després, caldria constituir un cos d’elegibles, per segments, amb la incorporació voluntària de qualsevol magistrat, advocat o jurista de reconeguda competència que tingués un mínim d’antiguitat (10 anys, posem per cas) en la seva carrera. Tot seguit, d’entre aquests elegibles es triarien, per sorteig, els vint futurs membres del Consell i, entre els elegits per la fortuna, el seu president, també per sorteig. I cinc anys més tard, tothom a casa. Utòpic? Certament, perquè els partits polítics no volen perdre la possibilitat de controlar tot allò susceptible de ser controlat. Realitzable? També, si hi hagués una autèntica voluntat política de solucionar democràticament el contenciós.
Relació simbiòtica? Es predica de la relació que comporta avantatges recíprocs per als diversos integrants d’una estructura grupal determinada. Vet aquí, així doncs, que la cúpula judicial manté amb el rei, els constructors de l’opinió pública, l’alt funcionariat, l’exèrcit, els cossos de seguretat, les finances i els partits polítics de la dreta extrema i de l’extrema dreta, de forma gairebé pública, una relació simbiòtica. S’estimen amb passió, però no es tracta, en absolut, d’un amor pur, desinteressat. És allò de si em dones, jo et dono. Si em protegeixes, jo et protegiré. Perquè si romanem cohesionats, sense cap encletxa ni una, serem invencibles, i això ens serà a tots ben profitós (per tant, no hem de concedir res perquè s’interpretaria com un indicatiu de feblesa).
Els supòsits actuals més cridaners d’aquesta conxorxa políticomediàtica i judicial, tan perniciosa per a la credibilitat del sistema i, en definitiva, per a la materialització efectiva dels drets individuals i col·lectius, són dos. El primer, la intolerable contestació judicial a la projectada llei d’amnistia, contestació que suposa la intervenció, sense matisos, dels jutges en el debat polític al servei d’interessos polítics. El segon supòsit és la perpetuació en el càrrec dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Analitzem avui aquest darrer cas per tractar d’esbrinar per què, després de més de cinc anys, no ha estat possible la renovació del CGPJ. Finalment, proposarem un remei teòric per sortir del pantà d’aigües fètides.
D’entrada, recordem que, com que la composició actual del CGPJ és clarament conservadora i la renovació reclama unes majories de consens entre els dos grans partits, el PP diu que ja està bé així i, amb excuses diverses cadascuna més estrafolària que l’anterior, bloqueja la concreció de qualsevol pacte. La pregunta pertinent és quins avantatges treu l’entramat conservador d’obstruir la recomposició del CGPJ. Ben clar. Si bé és cert que el Consell no té facultats jurisdiccionals "directes", és a dir, no dicta sentències, s’ha de considerar que nomena els càrrecs judicials de més volada, i aquesta atribució permet, ella tota sola, entendre el bloqueig.
El bloqueig tracta de garantir que, en el futur, tot seguirà igual. El torcebraç té l’objectiu d’aconseguir que res d’essencial en el si del poder judicial mudi de mans. Atès que els nomenats, al seu torn, decidiran els litigis de més transcendència, convé col·locar a dalt de tot els amics i els ideològicament afins i fidels a la causa. Altrament, els nomenaments constituiran un instrument utilíssim per premiar els jutges que hagin fet bondat, que hagin atès les directrius implícites o explícites dels que manen. La preferència per l’un o l’altre també la marcarà, per descomptat, l’afiliació a un exclusiu grup religiós catòlic que es guia per un reconegut camí.
Així les coses, palesa una ingenuïtat angelical que se’ns vulgui fer creure que els nomenaments, afavoreixin a qui afavoreixin, no tindran cap incidència en les decisions judicials perquè els jutges es limitaran a aplicar la llei i etcètera. Com si ignoréssim que les lleis es poden llegir de mil maneres diferents segons convingui a cada moment, situació i persona. Tanmateix, per tractar d’aportar solucions que permetin el desbloqueig, s’hauria de respondre a un doble dilema: quin seria el sistema més obert i nítid per nomenar els membres de CGPJ i quins serien els eventuals candidats a ser nomenats. Per respondre-hi, haurem d’acudir a la Grècia antiga (a manca de solucions millors i més democràtiques).
Plató i Aristòtil defensaren que, per al correcte funcionament de la polis, era més democràtic decidir l’accés als càrrecs per sorteig que no pas per elecció. En particular, Aristòtil sostingué que l’elecció afavoria el poder oligàrquic i, per contra, el sorteig generava democràcia. El sorteig implicava un risc per a la idoneïtat, cert, però, alhora, evitava l’elecció dels més influents i dels més disposats al clientelisme. Com aplicar aquestes màximes teòriques a l’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial? Vegem-ho.
El mecanisme per implementar seria senzill. D’entrada, s’hauria de modificar allò que disposa la Constitució pel que fa a l’elecció dels membres del CGPJ per les cambres legislatives i la coincidència obligada de la seva presidència amb la del Tribunal Suprem. Després, caldria constituir un cos d’elegibles, per segments, amb la incorporació voluntària de qualsevol magistrat, advocat o jurista de reconeguda competència que tingués un mínim d’antiguitat (10 anys, posem per cas) en la seva carrera. Tot seguit, d’entre aquests elegibles es triarien, per sorteig, els vint futurs membres del Consell i, entre els elegits per la fortuna, el seu president, també per sorteig. I cinc anys més tard, tothom a casa. Utòpic? Certament, perquè els partits polítics no volen perdre la possibilitat de controlar tot allò susceptible de ser controlat. Realitzable? També, si hi hagués una autèntica voluntat política de solucionar democràticament el contenciós.