Aquest dimecres s'ha produït el primer contacte oficial entre el president espanyol en funcions i candidat a la reelecció, Pedro Sánchez, i el líder d'ERC, Oriol Junqueras. Segons el comunicat emès per Esquerra, ha estat una trucada a iniciativa de Sánchez. En el transcurs de la conversa, el dirigent socialista hauria insistit en la necessitat d'un acord per a tota la legislatura i Junqueras hauria respost que caldria anar avançant pas a pas, limitant l'entesa en el perímetre de la investidura. Poc després, Sánchez s'ha reunit amb Gabriel Rufián, el portaveu republicà al Congrés.

Sánchez i Junqueras volen pactar, però tenen interessos diferents i, per tant, la seva narrativa és també diferent. El president espanyol ni vol ni li convé donar la imatge d'aspirar tan sols a la investidura sinó que necessita vincular el seu mandat renovat a certa sensació d'estabilitat. I tot això pactant "dins del marc constitucional". Junqueras ha d'elevar el llistó de les reivindicacions sobiranistes i per això ha insistit en el referèndum i en la millora de les condicions de vida dels catalans, que ERC resumeix en afrontar el dèficit fiscal i Rodalies. Però l'entrada de Junqueras en les negociacions indica altres coses.

D'una banda, el líder d'ERC ha de fer valer la seva posició en unes negociacions delicades en les quals ERC ha aparegut com el soci "fàcil" de Sánchez, mentre que el protagonisme sembla ser-li arrabassat per Carles Puigdemont, la novetat en la triada de socis sobiranistes que fins ara formaven els republicans, EH Bildu i el PNB. Un Puigdemont que, sorprenentment, alguns dies sembla mostrar-se com a més discret i cautelós que ERC, i menys donat a l'escenificació, en un curiós intercanvi de papers amb els dirigents d'Esquerra. El president a l'exili, de qui s'ha fet evident un gir estratègic, no parla de referèndum i el seu segon, Toni Comín, es desfà en elogis per la proposta d'amnistia de Sumar.   

Però la trucada també mostra la voluntat de Junqueras de fixar la seva posició de lideratge en un moment decisiu de les negociacions amb la Moncloa. Un lideratge també intern. Una actitud que per força recorda el model PNB d'estructura del poder, en què la presidència del govern i la del partit estan en mans diferents i sovint també exercides per dirigents de diferent perfil. Amb una diferència: en el cas del PNB, és un model triat. En el cas d'ERC, la bicefàlia amb Aragonès obeeix a les circumstàncies. Per molt que existeixi una coordinació entre el president -que sempre ha defensat que les negociacions del sobiranisme amb Sánchez les hauria de dirigir l'executiu- i el líder del partit, que apareguin contradiccions és inevitable. 

Junqueras ha fet esforços al llarg d'aquests mesos per mantenir el protagonisme en un escenari complex on es juga a diverses bandes. Recordem la seva recent anada al Congrés on va posar pressió a Sánchez perquè avancés en la Llei d'amnistia "com abans millor". En l'actual conjuntura, Junqueras interpreta un paper gens fàcil, el d'un polític que ha optat per una via pragmàtica, amb el risc d'aparèixer com a condescendent pels sectors més purs, i alhora delerós de no perdre l'esperit vindicatiu i exigent que ha de tenir com a líder del primer partit independentista. 

El que li passa a Junqueras és, de fet, el mateix que experimenta tot el moviment independentista. El líder republicà es mou en un equilibri delicat entre les necessitats realistes de la política per no portar les negociacions al fracàs i l'exigència de no baixar el llistó de les reivindicacions. Ell, que a la investidura del 2019 va posar damunt la taula l'amnistia i l'autodeterminació, formula també demandes socials per ser fidel a l'ideari esquerrà del seu partit i posar el PSC i els comuns en contradicció si no empenyen. Junqueras ha de moure's en una triple mirada: primer a l'interlocutor de l'altre costat, Sánchez, buscant el màxim marge de negociació, però igualment a un Puigdemont amb qui competeix pel ceptre sobiranista. I tot això sense perdre de vista el partit i el Govern que ell no presideix.