El lingüista valencià Jesús Tuson (1939-2017), convençut de la pluralitat lingüística, defensava la dignitat i la igualtat de les llengües, per minoritàries que fossin. Tuson ens ha deixat un llegat immensament valuós en el terreny de la història de la lingüística, la semàntica, la poètica, la teoria i la història de l’escriptura. Un llegat, tan important com impecable, que en aquest article em seria difícil de concretar. Valgui, doncs, aquest article sobre les metàfores del llenguatge musical com a agraïment i homenatge a la seva impagable tasca divulgadora.

Parlar de Tuson no és gratuït. De la seva erudició vàrem aprendre, d'entre moltes altres coses, que vivim envoltats de segons sentits de metàfores. No tenim cap més remei que acudir a la comunicació metafòrica quan no tenim prou adjectius que expliquin les nostres experiències sensorials i cognitives.

En aquest article em referiré a les paraules musicals que han servit per expressar -i segueixen fent-ho- la nostra vida quotidiana, utilitzant un lèxic musical que millora la tasca educativa i reveladora, o dit d'una altra manera, que enriqueix la nostra comunicació. I sense aclaparar-nos massa, entrem per la porta gran de les metàfores. La societat ha entès que aquella persona que, amb mala o bona intenció, ens ha impedit que engeguéssim un projecte o milloréssim alguna actitud és, ras i curt, un aixafa guitarres. Si ens endinsem en el terreny de la política, les metàfores musicals que s'utilitzen en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, segons el meu parer, tenen unes connexions ben misterioses.

Malauradament, hem hagut d'escoltar i constatar que alguns fiscals afinen algunes querelles; que els escàndols de la corrupció espanyola, que ocupen el primer lloc -el número 1 del rànquing- a la llista de les corrupteles de l'Europa actual, ens ho expliquen com si es tractés d'una campanya corrupta orquestrada; que les defenses d'alguns acusats de corrupció, veient el desgavell tan gran que generaven, per exemple les escoltes telefòniques, deixaven anar una altra perla musical dient que tot plegat era una opereta de mal gust. Però no ens enganyem: la majoria de ciutadans ho veiem senzillament com un acte de baixesa moral. Aquelles desagradables converses que s'escolten en àudios sonorament molt defectuosos, només afavoreixen a uns quants polítics i empresaris, i, com és evident, van en contra del bé comú.

Els polítics signen concerts econòmics, cosa que genera molts motius de malestar a d'altres polítics; o per exemple, algunes de les metàfores, a les quals ja hi estem molt acostumats, són les convocatòries de concerts socials, que darrerament, per deixadesa o per manca de coratge, no se'n convoquen.

Sembla que els agents sindicals majoritaris, amb la seva inacció o distracció, estan creant molt desconcert perquè no arriben a acords satisfactoris per als treballadors. També hi ha imatges que són portadores del missatge metafòric, a vegades abusiu, i subliminal. En una gran majoria de pel·lícules sobre la màfia italiana, els directors de cinema solen presentar el seu personatge principal com un bon consumidor d'òpera. Molts espectadors hem vist, una vegada i una altra, com en la soledat prèvia a l'assassinat, en aquell estat somnolent en què el cap de la «família» ha de prendre la decisió de donar l'ordre per organitzar una batussa, escolta, durant uns breus segons, la música d'alguna ària operística. Com més coneguda millor!

En l'àmbit de les elits també es produeix aquest fenomen d'utilitzar metàfores de signe musical per explicar el luxe del qual es vanaglorien públicament. Les parelles, amb els seus fills i els seus animals domèstics, que omplen les pàgines de les revistes del cor, siguin actors, polítics o amos d'alguna gran empresa -en definitiva persones que ostenten el poder- solen exhibir amb vanitat l'interior de les seves cases. Vet-ho aquí! En tots aquells impressionants salons sempre hi ha un piano de cua (sencera). En la majoria dels casos, els propietaris no el saben ni tocar. Sembla que és una de les (moltes) capritxades que solen tenir les famílies més opulentes.

Tampoc se n'escapa la gent de lletres. Els escriptors escriuen novel·les corals,
se serveixen de leitmotivs per presentar els seus personatges (així ho va fer el compositor Richard Wagner), i algunes vegades, en algunes novel·les, els personatges de la qual, siguin urbans o rurals, parlen col·loquialment, hi apareix un home o una dona que tenia una borratxera com un piano, o hi pot aparèixer un agosarat emprenedor que, no preveient les despeses que li vendrien a sobre, es va fotre una hòstia com un piano.

Als músics ens agradaria, com és natural, que el llenguatge metafòric de la nostra vida quotidiana, la que fa referència a la música, comencés a canviar i mostrés els aspectes més positius del lèxic musical. Aquest, va ser un dels exercicis que el nostre enyorat professor Jesús Tuson ens proposava: buscar noves metàfores que no fossin tan invasives, que no desacreditessin el llenguatge musical.

Finalment, com que no vull fer-me responsable de totes aquestes metàfores musicals que no són del meu gust, només puc acabar d'una forma, que per cert, actualment, ja no s'utilitza gaire: A mi no m'ho expliqueu que... jo sóc músic!