Quan parlem d’infraestructures, pensem en carreteres, hospitals, escoles, xarxes de transport o equipaments públics. Són estructures que permeten que una societat funcioni. Però n’hi ha d’altres, menys visibles, que també sostenen la vida quotidiana de milions de persones. El lleure educatiu i sociocultural n’és una.

Durant massa temps hem explicat el nostre sector a partir de les activitats que realitza com menjadors escolars, extraescolars, acollides, casals, colònies, campaments, centres cívics, museus, equipaments juvenils o programes culturals i comunitaris, potser aquesta manera d’explicar-nos ens ha fet petits.

El valor real del sector no està sols en allò que fa, sinó en allò que genera de forma sostinguda. El lleure educatiu i sociocultural és una activitat intergeneracional, està present en la infància, l’adolescència i la joventut, però també acompanya persones adultes i grans. Canvien els espais, les activitats i les necessitats, però es manté una mateixa funció: crear relacions, aprenentatges, participació i comunitat.

El lleure educatiu i sociocultural genera desenvolupament personal i autonomia, educa en valors i ciutadania, afavoreix la convivència, la inclusió, la igualtat d’oportunitats. Facilita la conciliació de milers de famílies, apropa la cultura a la ciutadania, crea espais de participació i vida comunitària, promou hàbits d’alimentació més conscients, genera ocupació i activitat econòmica i contribueix al benestar i a una societat més sostenible.

Però encara hi ha una aportació menys visible com és la prevenció. Un infant que troba un espai on relacionar-se, una persona jove que descobreix que forma part d’un grup, una persona adulta que participa activament en la vida cultural o una persona gran que manté vincles socials al seu barri són expressions diferents d’una mateixa realitat: el lleure també construeix cohesió social.

I si el lleure educatiu fos una de les infraestructures més importants del país? El conflicte actual al voltant de les colònies escolars ens obliga, precisament, a plantejar-nos aquesta pregunta.

Més enllà de les legítimes reivindicacions que puguin existir en l’àmbit educatiu, la possible renúncia a les colònies i sortides escolars té conseqüències que van molt més enllà de les empreses que les organitzen o dels equipaments que les acullen. Afecta infants que perden una experiència educativa singular, famílies, escoles, professionals i un ecosistema d’activitat que fa possible que aquestes experiències existeixin.

Les colònies no són simplement uns dies fora de l’aula. Són convivència, autonomia, descoberta, contacte amb la natura, gestió de les emocions, responsabilitat i construcció de vincles. En molts casos són també la primera oportunitat que té un infant de viure una experiència d’aquest tipus.

El conflicte actual ens permet veure què passa quan una peça d’aquesta infraestructura deixa de funcionar. Aquesta mirada obliga a superar una idea encara massa estesa: considerar el sector com un conjunt de serveis complementaris. No som complementaris quan contribuïm a educar. No som complementaris quan facilitem la conciliació. No som complementaris quan treballem contra la solitud, la desigualtat o l’exclusió. No som complementaris quan generem comunitat.

En definitiva, som part de la infraestructura social que permet que el país funcioni. I això té conseqüències. Si acceptem aquesta definició, les administracions han de deixar de mirar el lleure educatiu únicament des de la contractació de serveis o des de les polítiques de joventut, educació, cultura o serveis socials de manera separada. Cal una mirada transversal i una política pública que reconegui el seu impacte social i econòmic.

També cal que el mateix sector assumeixi aquesta responsabilitat. Professionalitzar, innovar, mesurar l’impacte, millorar les condicions laborals i explicar millor què aportem no és només una reivindicació empresarial, és una obligació.

Un país no es construeix únicament amb infraestructures de formigó, també es construeix amb espais on infants, joves, persones adultes i persones grans aprenen a conviure, relacionar-se, participar, cuidar-se i formar part d’una comunitat. Aquesta és, probablement, la infraestructura més difícil de veure i una de les més costoses de reconstruir si desapareix.