La memòria es diverteix, és el títol de les memòries de Valentí Castanys, un dels grans ninotaires de l’avantguerra. Naturalment, no totes les memòries són tan divertides com les d’en Castanys, ni tot en la seva vida va ser xauxa i xerinola. De fet, a la vida de tothom hi ha ben bé de tot, com a les cases bones d’abans. He de confessor que sóc un lector fidel de llibres de memòries i que m’apassiona conèixer el detall de la quotidianitat de persones que han estat o són rellevants per un motiu o un altre, sigui del món de la cultura, la política o la societat, tant se val. Sempre s’aprenen coses i és molt estimulant conèixer històries de superació, d’esforç i d’èxit, com a culminació d’anys de dificultats, problemes i adversitats. A través de la vida d’algun d’aquests personatges tenim la possibilitat de conèixer millor la vida dels seus contemporanis, sovint a partir de l’accés a certs àmbits més privats o discrets que habitualment no són de domini públic, però que sempre són il·lustratius d’una època.
La història quotidiana, però, no la fan només els personatges, sinó totes les persones. En vides anònimes, de gent desconeguda del gran públic, trobem episodis interessantíssims, apassionants, esplèndids, sovint d’una originalitat extraordinària. Per això, es dóna el cas que la vida de la gent del carrer interessa també a la majoria, perquè la majoria de les persones no són reconeguts com a personatges pels seus contemporanis, però, en canvi, tenen coses esplèndides per a explicar i ser conegudes per tothom.
Si cada casa és un món, imaginem-nos què deu ser cada persona! Les històries individuals són de la màxima importància, com a patrimoni cultural immaterial del conjunt de la humanitat. Si un individu ja té sentit només per ell mateix, el sentit s’acreix quan considerem la dimensió de grup de cadascú. Un individu té cognoms, a través dels quals es retrata una família i es pot anar refent l’arbre genealògic; l’individu és d’un carrer, un poble, una ciutat, una comarca, i la seva vida pot explicar moltes coses d’aquells que són com ell; cada individu pertany a una classe social, una nacionalitat, una comunitat lingüística i aquest fet reforça la dimensió col·lectiva de cada persona; el sexe, la raça, la ideologia política, la confessió religiosa, la professió, l’activitat associativa són també inseparables de la circumstància de cada individu.
Per això no podem permetre que es perdi la memòria personal, el propi llibre de la vida que explica la biografia de cadascú com a persona. Per això cal conservar fotografies, cartes, estampes de primera comunió, recordatoris de funerals, invitacions de casament, nadales, etc, i fer-ne partícip tothom. Aquesta és la intenció que duu entre mans el projecte que s’explica a El llibre de la vida i que aquesta setmana s’ha presentat a Tarragona. Animo tothom a sumar-se a aquesta iniciativa, a enriquir aquest llibre col·lectiu, construït amb els maons de la memòria individual de cadascú. Qui perd els orígens, perd identitat, assegurava Raimon. No serem pas nosaltres qui el desmentirà...