Un cop remarcat allò que és obvi, anem als nous reptes. Només la premsa de Madrid s'autoenganya sobre aquest fet: l'independentisme ha guanyat les eleccions del 21-D, amb claredat i en un context anormal de repressió i de limitació de drets i llibertats. Els diaris internacionals no han dubtat sobre la notícia. L'independentisme té majoria al Parlament i podrà fer Govern. Els cops de porra, la retirada de seus empresarials i les amenaces no han aconseguit esporuguir el votant que vol la secessió, i s'ha trencat el mite de la majoria silenciosa, defensat durant dècades per alguns politòlegs i sociòlegs, ara muts. Però la suma de JxCat, ERC i la CUP no ha superat el llindar numèric, simbòlic i polític del 50%, que era un dels reptes implícits també en aquests comicis, inevitablement plebiscitaris, com els de fa dos anys. Amb una participació tan alta, totes les xifres tenen encara més valor.

El 27-S del 2015, l'independentisme va obtenir un 47,8%. Ara s'ha arribat al 47,5%. Que ens diu això? El 21-D certifica la forta resistència del vot independentista, però també el seu estancament. Després del creixement exponencial des de fa menys d'una dècada, el moviment no aconsegueix prou musculació per assolir aquesta fita. No es tracta de tirar aigua al vi, esclar. Es tracta de saber si l'independentisme ha tocat sostre o si, en canvi, té encara camp per córrer. La nova estratègia independentista -en cas que es formuli- hauria de respondre aquesta i d'altres qüestions.

No m'oblido que el més urgent és constituir el nou Parlament, investir un president i fer un Govern. Tampoc m'oblido que l'assumpte que ara reclama l'atenció de tothom és la decisió del president Puigdemont: venir i assumir que serà empresonat, intentar una improbable negociació política exprés que li permeti venir sense ser detingut, o continuar a Brussel.les per interpretar un paper que seria estrany un cop hagi pres possessió el nou president. El temps passa i el 155 continua vigent, fins que es posi en marxa el nou Consell Executiu. Amb tot, crec que qualsevol moviment tàctic a partir d'ara no es pot desenganxar d'una lectura el més realista i complexa possible dels resultats del 21-D. La consellera Ponsatí ho ha fet, de manera lúcida, en una piulada a Twitter.

No pocs independentistes m'han dit, en xerrades i debats on he pres part els darrers anys, que arribar al 50+1% era un objectiu secundari. Quan ho escolto, quedo garratibat. Un dels arguments habituals que m'han expressat és que "l'Estat espanyol ens impedirà sempre la secessió, encara que tinguem el 55 o el 60%, no cal preocupar-s'hi". És un tipus de raonament vinculat al "tenim pressa" i al "ho tenim a tocar", maneres simplistes i errònies d'abordar el conflicte. Des del mes d'octubre, algunes persones han caigut del cavall i accepten que aquesta lluita no pot posar-se d'esquena a certes convencions acceptades mundialment.  

Superar el llindar del 50% no només té valor plebiscitari, seria també un missatge poderós de cara als governs i la premsa internacional; com m'ha comentat algun periodista estranger dels que passen per Barcelona, aquesta xifra és indispensable si es vol anar repetint que "la majoria de la societat catalana vol la independència". No és que això obri totes les portes automàticament, però atorga una autoritat més forta a l'hora de parlar sobre el que volem. D'altra banda, la majoria parlamentària en escons habilita per impulsar moltes polítiques i accions, però no permet camins unilaterals. Sense el suport social que representa comptar amb un percentatge del 51% o més no es poden assajar determinades sortides. Aquesta és una de les grans lliçons del procés. Haver mobilitzat tots els entorns del sobiranisme no és el mateix que haver penetrat en les zones on aquest és estrany o considerat incomprensible i/o hostil.

No sé si l'independentisme ha tocat sostre o encara pot créixer. Però estic convençut que l'única manera eficaç de portar el missatge de la independència als sectors que en són contraris o indiferents és governar molt bé. Menys predicar i més fer política. Si hi ha un Govern independentista que és proper a la gent i explica que treballa per resoldre els seus problemes, la idea de la independència guanyarà terreny i credibilitat. Governar i fer-ho bé, tot sabent que el govern espanyol, els tribunals i el TC no ho posaran gens fàcil. El nou Govern de Catalunya estarà sota vigilància dia i nit. Espero que JxCat i ERC puguin dominar les pulsions partidistes i demostrin la generositat, la intel·ligència i el sentit de país que exigeix aquest segon partit (no pròrroga) del procés.