Catalunya ha impulsat al llarg de la seva història instruments geogràfics, mapes, per a planificar el país petit que tenim i la seva diversitat. El sistema de salut de Catalunya és el servei públic més descentralitzat. El Departament de Salut proposa 30 Àrees Integrals de Salut per garantir la qualitat i l’equitat, amb sostenibilitat.
El mapa d’organització territorial de Catalunya ha variat en els diferents períodes. Gran part de la història de Catalunya, fins al 1714, està vinculada a l’establiment d’una unió dinàstica del Regne d’Aragó i el Principal de Catalunya, políticament la Corona d’Aragó, formada per comtats (consolidada com a nació al segle XII sota els comtes de Barcelona). La gran expansió feudal catalana es dona els segles XIII i XIV, des de la Corona d’Aragó i s’amplià a València, Mallorca, Sicília i Sardenya. El segle XV és temps de declivi i conflicte polític i civil, de revoltes civils i de remences. El segle XVI i, fins a l’inici del segle XVIII, Catalunya està sota l’Imperi dels Àustries. El domini borbònic capgira un model polític confederal, descentralitzat i imposa les províncies. El segle XIX és un any de guerres carlines i de la proclamació de l’efímera Primera República Espanyola.
L’any 1892, el catalanisme polític a les Bases de Manresa proposa una organització amb comarques administratives. La Mancomunitat de Catalunya, la primera institució d’autogovern de Catalunya des de 1714-1925, agrupant les quatre diputacions provincials (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) aposta per un model de proximitat i amb molt poder territorial local o comarcal. Crea el Servei Geogràfic i el Servei Geològic, embrió de l’actual Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. La dictadura de Primo de Rivera i el llarg franquisme ens torna al centralisme estatal espanyol i a les províncies, amb la curta etapa de la República.
El sistema de salut de Catalunya al llarg del segle XX i XXI, quan ha pogut exercir l’autogovern, aposta per models territorials de proximitat. La Generalitat Republicana instaurada l'any 1931, impulsa la “Llei de Bases per l’organització dels Serveis de Sanitat i Assistència Social”, establint un model comarcal amb la xarxa d’hospitals municipals i tres hospitals de referència a Barcelona: Santa Creu, Clínic i Mar. El bienni negre i la Guerra Civil impedeix consolidar el model. Catalunya estava dividida en nou vegueries/regions: Barcelona, Girona, Tarragona, Reus, Ebre, Vic, Manresa, Lleida i Pirineu.
La Generalitat recuperada elabora el Mapa Sanitari de Catalunya l’any 1980, sota la presidència de Josep Tarradellas i el conseller Ramon Espasa de Sanitat i Assistència Social. La població l'any 1980 era de 6 milions. Creava 12 Àrees de Salut, 38 sectors sanitaris comarcals (un hospital a 30 minuts) i una xarxa de dispensaris, consultoris, oficines de farmàcia, ambulàncies locals. La protecció de la salut: aigua potable, clavegueram, gestió de residus arreu del país, configuraven una prioritat. Les àrees, regions sanitàries eren Pirineu, Lleida, Tarragona-Reus, Terres de l’Ebre, Penedès, Manresa, Vic, Girona, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental, Maresme i Barcelonès Nord i Barcelona ciutat. En aquell moment la preocupació ja era la concentració de professionals a Barcelona. La xarxa sanitària era de titularitat pública i privada.
La llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), de l’any 1990, consolida el model sanitari català gestat durant molts anys. Separa el govern (planificació, avaluació i pressupost) del sistema de salut en mans del Departament de Salut, el CatSalut com a garant-asseguradora pública i els proveïdors en la gestió. Els Plans de Salut triennals són la planificació estratègica i el mapa i plans l’operativitat.
Les xarxes d’atenció primària, hospitalària d’aguts, sociosanitària, de salut mental i serveis especialitzats, que amb els anys han configurat el SISCAT (Sistema Integral Sanitari d’Utilització pública de Catalunya). Catalunya innova amb la xarxa de centres sociosanitaris i PADES (equips multidisciplinaris d’atenció pal·liativa) des de les dècades dels vuitanta i noranta.
L’any 2008 s’aprova el Mapa Sanitari, Sociosanitari i de Salut Pública. L’any 2009 s’aprova la “Llei de salut pública de Catalunya”. La població era de 7,5 milions d’habitants. L’organització territorial contemplava set regions sanitàries: Barcelona, Girona, Lleida, Alt Pirineu i l’Aran, Camp de Tarragona, Catalunya Central i Terres de l’Ebre i 37 sectors amb un model de Governança Territorial de Salut i Social compartida entre el Departament de Salut i Social i els ajuntaments del territori.
Ara, amb una població entorn dels 8,2 milions de persones, amb alta diversitat i longevitat, es proposa en el marc del CAIROS (Comitè Avaluació, Innovació i reforma Operativa del sistema de salut), així com la creació de 30 Àrees Integrals de Salut (AIS) que substitueixen les 43 àrees de gestió sanitàries actuals. Des de la proximitat, cal coordinar les accions de salut pública (protecció, promoció i prevenció), els actius comunitaris locals (socials, culturals, esportius) les xarxes educatives, les oficines de farmàcia, els centres de treball per construir entorns saludables. L’atenció primària, l’hospitalària, la intermèdia-sociosanitària, la xarxa de salut mental i les emergències aportant resultats de valor per la persona. Integrar l’atenció domiciliària i en l’àmbit residencial (sanitària i social), crear els circuits conjunts de l’atenció ambulatòria entre nivells assistencials i adequar la cartera de serveis hospitalaris amb aliances territorials entre hospitals i professionals.
Un dels reptes és garantir l’equitat territorial i de la qualitat i seguretat clínica en una Catalunya molt desequilibrada poblacionalment (6 milions de catalans viuen en àmbit metropolità amb una xarxa hospitalària d’alta complexitat molt demandant de professionals) i amb falta de professionals, especialment en el món no metropolità, rural i de muntanya. Caldrà flexibilitat entre àrees i regions per serveis extensius compartits. Els hospitals d’alta tecnologia han de garantir en el seu territori assignat l’acompanyament i suficiència de recursos humans de la xarxa hospitals generals bàsics i de referència. Igualment entre hospitals de referència i bàsics.
L’altre repte és la consolidació d’un sistema social robust, amb professionals valorats i ben retribuïts. Moment de liderar un Sistema Integral Sanitari i Social de Catalunya, almenys en la cartera social i sanitària, que abordi les necessitats conjuntes de les persones i famílies. Els determinants socials, la prevenció de la dependència i l’atenció a la cronicitat (per raó d’edat, discapacitat o trastorn mental) ens obliguen a fer canvis sistèmics. I, finalment, la integració de la salut humana, animal i mediambiental és un tema pendent. La visió “One Health”, una única salut obliga a mirades i accions integrades.
Catalunya ha innovat constantment en el sistema de salut i ha de disposar de total autonomia en els models organitzatius i suficiència financera, també per consolidar el sistema social. Requerim ajuntaments forts, amb més recursos, amb models de corresponsabilitat i governança compartides amb la Generalitat.
En un moment de tanta incertesa, d’una Catalunya amb tants descosits, de sensació de descontrol sistèmic, posem al focus en interpretar la geografia humana del país sencer. La planificació, els mapes dinàmics són eines de govern per a liderar les transformacions.
Coneixedors de les fortaleses del sistema de salut i també de les debilitats i amenaces del mateix i del social, trobem les oportunitats. Està en joc un dels valors més preuats, la salut. Ens diuen que per innovar cal fomentar la col·laboració entre els actors clau: la política, l’acadèmia, l’activitat econòmica, la societat civil i l’entorn natural, la “quíntupla hèlix”.