El concepte de catalanisme, si bé ambigu o obert, carregat de matisos i interpretacions és un terme arrelat al llenguatge polític amb tota normalitat, assumint que tothom té la seva pròpia concepció del terme. Una demostració d’aquesta diversitat de visions és el llibre “Portes obertes del catalanisme” publicat ara fa uns anys per l’associació que porta aquest nom, en el que unes 80 personalitats en diuen la seva. És interessant.
Pensant sobre l’origen del terme vaig a raure, indefectiblement, a l’obra Lo Catalanisme de Valentí Almirall qui va ser, segons l’historiador Josep Ma Figueres, el “forjador del catalanisme polític”. Una afirmació que, com sempre, pot semblar exagerada o grandiloqüent, però que, en certa manera, ajuda a definir l’abast del personatge.
En la Catalunya de finals del segle XIX, Almirall sempre apareix en els moments polítics més rellevants. Un d’ells és el Memorial de Greuges que, precisament, enguany es compleixen els seus 140 anys. El Memorial, considerat el primer acte polític públic del catalanisme, va compilar, per primera vegada, el pensament catalanista fins aquell moment. Articulat en format de carta adreçada al rei Alfons XII, s’hi exposaven les reivindicacions econòmiques (bàsicament proteccionistes), jurídiques (promovent la recuperació i ordenació del Codi Civil català) i culturals (en defensa de la llengua catalana). Els estudiosos identifiquen de manera gairebé indubtable la ploma i l’estil de Valentí Almirall en el text lliurat al rei.
Formalment, l’impulsor de l’acció va ser el Centre Català, una entitat transversal de defensa dels interessos de Catalunya liderat per Frederic Soler Pitarra i el mateix Almirall. És interessant l’evolució del Centre Català i com, per interessos contraposats dels diferents sectors econòmics i socials de la Catalunya de l’època, va tendir a la seva desaparició en detriment de la Lliga Regionalista qui, seguidament, es va convertir en el principal catalitzador catalanista de l’època. Del federalisme cap al regionalisme. La batalla per aquesta hegemonia ja es veu que ve de lluny.
Tornem a Almirall, qui, el 1885 -any del Memorial de Greuges-, adquireix el seu punt àlgid de popularitat. Advocat de professió, va destacar sobretot pel seu activisme gairebé hiperactiu basat en la defensa d’un republicanisme federal i d’un catalanisme basat en el convenciment de la reforma de l’Estat. Efectivament, Almirall construeix l’ideari del catalanisme des del federalisme, el republicanisme i la defensa de la mateixa identitat catalana.
I diem activisme hiperactiu perquè, com dèiem, trobem Valentí Almirall en nombroses iniciatives polítiques, culturals, periodístiques i socials, sempre mantenint la defensa dels seus pilars ideològics. Va fundar diaris i va publicar infinitat d’articles; impulsor del Centre Català, protagonista en el primer i segon Congrés Catalanista, organitzador del Congrés Català de Jurisconsults i, ja en l’etapa final de la seva vida, president de l’Ateneu Barcelonès essent el segon president d’aquesta entitat -després d’Àngel Guimerà- que pronuncia el seu discurs de la sessió pública de l’entitat, en català (el 1896!).
El 1886 publica la seva gran obra, Lo Catalanisme, qualificada per Joan Sardà com el tractat més important de dret polític català. La Nacionalitat catalana de Prat de la Riba, per exemple, va venir 20 anys després.
En tot cas, la influència que va tenir l’obra d’Almirall per la seva generació va ser indubtable. En la seva vida trobem alts i baixos, fílies i fòbies, controvèrsies i confluències. Hi trobem un inconformista i un reformista, una persona que va dedicar la seva vida a estructurar, ordenar i construir una certa idea del país que avui tenim amb qüestions encara pendents de resoldre.