Em pregunten quina és la millor dècada de la meva vida. Repasso mentalment els vint, els trenta, els quaranta-i-tants que gasto ara, i responc: “La que vindrà”. Mig perquè m’ho crec i mig perquè ja m’està bé autoenganyar-me. Frank Sinatra cantava “The best is yet to come” fins poc abans de dinyar-la, i va convertir la frase en epitafi: a la seva tomba es pot llegir justament això, que el millor encara ha de venir.

És més que probable que el millor ja hagi passat. Fins i tot és possible que el nostre futur es compti en dies o mesos, no pas en dècades. Però somiar és de franc. I per deprimir-nos ja no ens cal ni pensar en la mort, d'un temps ençà: en tenim prou mirant o escoltant o llegint les notícies.

És fotut acceptar que mai tindrem una pensió digna com la dels nostres pares. Que els nostres fills no prosperaran tant com ho hem fet nosaltres. Que les feines més ben pagades que hem tingut ja són història, i no tornaran ni de broma. Que ens haurem de passar la resta de la vida laboral demostrant que sabem fer les coses que ja hem demostrat que sabem fer. Que no ens jubilarem ni que visquéssim cent vint anys. Que no escriurem mai una gran novel·la. Que la nostra millor dècada queda molt enrere. I que l’oportunitat trucarà finalment a la porta de casa un vespre que haurem sortit a llençar els diaris vells al contenidor blau.