"Segurament, és el millor intel·lectual del nostre espai polític a Catalunya". Així defineix  Pablo Iglesias a Xavier Domènech en el llibre El part dels comuns. El líder de Podem va ser una de les veus que més va insistir per arrencar-lo de la seva vida acadèmica perquè fes el salt a la política. En una trobada distesa també el va advertir: "Xavi, si et poses en tot això, els pantalons curts se t'han acabat".

Els pantalons curts va ser el menor dels sacrificis. La conciliació és una de les primeres dificultats personals que afronta un polític tal i com està dissenyada la vida institucional. Més encara si en el projecte s'hi deixa l'ànima. Domènech ha guanyat dues eleccions generals, liderat un grup al Congrés, gestionat un fracàs en unes eleccions catalanes, capitanejat un grup al Parlament, construït Catalunya en Comú i liderat també Podem Catalunya. Tot plegat, en dos anys i mig que han coincidit amb l'etapa més efervescent i dura del procés català i en un context polaritzat. Amb un projecte que sense ser independentista es reivindica d'esquerres sobiranistes i que compta amb una complexitat interna important que Domènech ha reivindicat sempre com una riquesa.

Que Domènech hagi exercit tots aquests papers s'explica perquè ell ha estat l'argamassa de l'espai. El pont. La figura de consens. També perquè ha estat generós quan se li va demanar, per exemple, que assumís el lideratge de Podem Catalunya quan ja estava liderant Catalunya en Comú, un moviment difícil de justificar si no fos perquè Iglesias sabia que era l'únic dirigent que podia pacificar la formació lila després de la dimissió de Fachin. Domènech no pretenia estar en política molt de temps, però el seu entorn creia que almenys seguiria liderant el projecte fins passades les eleccions municipals del 2019. Si ha dit prou és perquè realment no es veia capaç de continuar. 

Plega després d'uns mesos en què, a la ja de per si feixuga càrrega política s'hi havia afegit una pugna interna. Ell, que va estar al rovell de l'ou de les difícils converses entre Podem i el PSOE quan s'explorava un govern alternatiu al de Rajoy, reconeixia que "mai s'ho havia passat tan malament" com amb les negociacions per la confluència. Les batalles més dures són les que es lliuren a casa. Domènech volia una confluència on orgànicament la identitat comuna passés per davant de les quotes de partit i de les sigles per ser capaç de sumar adeptes. Un projecte que creixés dins d'una esquerra sobiranista, transformadora amb lligams fraternals amb les anomenades forces del canvi d'arreu de l'Estat. Certament, un any i cinc mesos després, Catalunya en Comú no és com ell, que ha exercit d'arquitecte, l'havia projectat. 

El partit no ha d'afrontar només un relleu en el lideratge, sinó un debat profund sobre allò que vol ser. No es tracta d'apedaçar o de substituir, sinó de decidir sobre quins fonaments vol continuar el seu rumb. "No hem vingut a ser la versió 2.0 de ningú", explicava Domènech durant la gènesi d'una confluència que pretenia fugir de les construccions o interessos individuals i partidistes per situar l'accent en el col·lectiu i en el "bé comú". Els debats interns són sans i necessaris sempre i quan s'afrontin amb naturalitat i joc net, però no quan es mouen fils a l'ombra o quan es perden les formes i el debat se situa en el terreny personal. La valentia política implica donar la cara i honestedat.