El 1976 va ser un any clau a Catalunya, en el procés de canvi de la dictadura cap a la democràcia. La resistència democràtica i nacional venia de les arriscades minories militants dels quaranta i els cinquanta, havia fet un salt endavant extraordinari els anys seixanta, amb la incorporació de la primera generació de la postguerra, l’organització creixent del moviment obrer i l’eclosió d’un fort moviment estudiantil, que també serien durament reprimida. En sorgiria, tanmateix, a Catalunya, la unitat democràtica contra el franquisme, amb la constitució de l’Assemblea de Catalunya (1971). La dècada dels setanta, amb la incorporació de la segona generació de postguerra i el naixement del moviment veïnal (associacionisme legal) i una inflexió de conjunt, particularment en el moviment estudiantil, cap a la superació de l’ideologisme “avantguardista” (fill del maig del 1968) i la generalització de l’exigència democràtica, catalanista i antijeràrquica.
En aquest context, aquell any 1976 va comportar un espectacular canvi d’escala. Va donar lloc a una autèntica marea popular que s’expandia arreu, guanyant nous “espais de llibertat” i acabant per fer seu el carrer, amb la festa popular i les grans manifestacions, davant de la impotència i el desconcert del règim, que es va veure incapaç de contenir-ho. Aquest desbordament va accelerar el canvi democràtic, decantant les coses cap a unes eleccions lliures, seguides d’un procés constituent basat en la correlació de forces (i de debilitats) sorgida de les urnes.
En memòria d’aquell 1976 decisiu, el govern de la Generalitat de Catalunya ha convocat, per a aquest any 2026, la celebració del seu cinquantenari, commemorant successivament fets diversos i d’especial significació, entre els molts que hi van tenir lloc. Un d’aquests fets va ser el “Míting de la Llibertat”, que va tenir lloc el 22 de juny de 1976, al Palau Blaugrana de Barcelona; i que va commemorar-se el proppassat 29 de juny, en un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona, organitzat pel Govern amb la col·laboració de la Fundació Rafael Campalans, presidit pel president Salvador Illa i que va consistir en una entrevista d’Esther Vera a Raimon Obiols (l’enginyer del procés unitat socialista iniciat el 1974) i en la projecció de la pel·lícula El Míting de la Llibertat de Josep Mª Forn.
Aquell va ser el primer gran míting democràtic d’assistència multitudinària (entre 15.000 i 20.000 persones segons les cròniques) que va tenir lloc a Catalunya i Espanya, des de la desfeta de 1939. Per això, hi van assistir també bona part dels dirigents polítics i cívics integrants de l’Assemblea de Catalunya: Josep Benet, Jordi Carbonell, Jordi Pujol, Miquel Sellarès, Agustí de Semir, Josep Solé Barberà...
El pavelló esportiu estava a vessar, fins al punt que la temperatura va disparar un extintor, produint un ensurt considerable (els escamots d’extrema dreta eren un perill molt present). Ens amarava l’emoció de trobar-nos, però també la suor: estàvem xops. D’aquí, l’èxit que va tenir i les riallades que va produir una frase de Joan Colominas, un dels intervinents: “...perquè estem suant! Però estem suant socialisme!”.
Va ser la primera eclosió normal de la resistència democràtica i nacional, sense haver de córrer fugint de la policia. Va ser el primer ritual explícit, sense restriccions, en què la paraula va poder expandir-se i desplegar tots els significats que compartíem, totes les exigències, totes les esperances, en una veu potent, feta de moltes veus, que expressava la continuïtat d’un vell i heroic combat, per la democràcia, per la igualtat, per Catalunya.
S’ha dit que va ser el primer acte legal de la resistència. Seria més ajustat a la veritat dir que va ser el primer acte tolerat; i encara, perquè la incertesa va ser l’única constant fins al darrer moment. Daniel Font, presentador del Míting, que no va poder assistir a l’acte del Col·legi d’Advocats, va fer-hi arribar -i s’hi va llegir- el relat precís de com va anar la relació amb l’”autoritat competent”. Val la pena reproduir-ne un fragment, perquè és molt significatiu de l’estat de coses. Diu així:
“Aquell míting va ser sobretot una batalla guanyada al règim que, sorprès per la gran onada democràtica, es debatia entre reprimir més fort o obrir una mica la mà. Feia tot just nou mesos que havia tingut lloc l’afusellament de cinc militants antifranquistes, a Barcelona, Madrid i Burgos. I encara presidia el govern espanyol Àrias Navarro, que molts recordaven amb horror com “el Carnicero de Málaga” (1937-1944).
En aquest context, una discreta “comissió organitzadora” havia demanat al Govern Civil el permís preceptiu per “fer una reunió”... Ep! Al Palau Blaugrana, un pavelló esportiu (avui desaparegut), d’una cabuda immensa. Era obvi que hi havia gat amagat. El governador civil, Sánchez Terán -que sabíem situat a l’ala “aperturista” del règim-, va convocar els peticionaris. Hi vam acudir una delegació de tres: el frare caputxí Jordi Llimona, l’impulsor de la “nova cançó” Lluís Serrahíma i jo mateix. El governador ens va preguntar: “Bé, i qupe pensen fer en aquesta reunió?". En Jordi Llimona, amb posat beatífic, li va respondre: “Home, pensem parlar una mica... i cantar alguna cançó...". Això de la “cançó” va escamar el governador, cosa que va decantar la breu conversa cap a la música coral, restant paradoxalment al marge allò de què “pensàvem parlar”. El governador va optar per no demanar més aclariments. Deuria pensar “perdut per perdut, la manta al coll”.
Vam sortir-ne, això sí, amb la prohibició expressa de cantar himnes, particularment La internacional i Els Segadors. Li vam dir que així ho comunicaríem al ple de la comissió organitzadora. No ens va lliurar ni ens va fer arribar cap autorització escrita, cosa significativa, penso, de la incertesa del propi governador respecte del govern d’Arias Navarro.
Vam posar-ho tot en marxa. De sobte, però, ens arribava la notícia que la policia armada -“els grisos”- estava detenint companys i companyes que penjaven cartells del míting a poblacions diverses... Ens ho esbotzaven! Finalment, tanmateix, deixarien anar els detinguts. El règim s’esquerdava per dins, però no queia i conservava tota la seva capacitat repressora. Podia derivar en qualsevol direcció. Incertesa fins al darrer moment.
Ens van enviar un “delegat governatiu” a vigilar l’acte, amb la indicació expressa que el poséssim al final de la taula presidencial, potser amb la idea que la seva presència seria dissuasiva. Els fallava ben bé el sentit de les proporcions. Davant d’aquella multitud, que no parava de créixer, de cridar lemes rupturistes i de cantar himnes, l’home estava desencaixat. I va anar fent-se petit, petit, petit, fins a desaparèixer. El vam perdre de vista i mai més no vam saber que se n’havia fet"
Amb aquell míting, el socialisme català emergia de les catacumbes i obria el Congrés Constituent del Partit Socialista de Catalunya (el que s’acabaria denominant PSC-Congrés per distingir-lo del PSC-Reagrupament a què havia donat lloc, d’un dia per l’altre, el Reagrupament Socialista i Democràtic). Faltarien encara dues passes per a la unitat de tot el socialisme català: el “Pacte d’Abril” (1977) entre el PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE, amb la presentació de la candidatura “Socialistes de Catalunya”, que guanyaria les eleccions de juny del 1977; i el Congrés de la Unitat de 1978, en què confluiria també el PSC-Reagrupament, donant lloc a l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya.
La crida cap al Congrés Constituent del PSC, el 1976, va fer-la pública -de manera convinguda amb Convergència Socialista de Catalunya (CSC)- el Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), impulsat per Alexandre Cirici Pellicer i Quico Sabaté, amb cinc-cents noms al darrere, entre els quals, MªAurèlia Capmany, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Jordi Llimona, Albert Ràfols Casamada, Maria Girona.... Hi respondria, de seguida, segons s’havia acordat, Convergència Socialista de Catalunya (CSC), sorgida d’un procés previ (1974-1976) d’agregació de base, de forta inspiració autogestionària, on havien desembocat el Moviment Socialista de Catalunya, liderat ara per Joan Reventós i Raimon Obiols...; i on també havien confluït, altres grups independents, entre els quals, de bon començament, els emergents Grups Autònoms d’Estudiants (GAE, curs 1972-1973), al voltant de Daniel Font i Artur Isern; un grup de “No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya”, al voltant de Salvador Corominas i Jesús Salvador; dos grups provinents de ”Topo Obrero”, al voltant d’Eduardo Martín Toval; i bona part dels efectius de l’extingit Front Obrer de Catalunya (1961-1971), amb Isidre Molas, Pasqual Maragall...
A aquestes dues components inicials (GIS i CSC), s’afegirien de seguida, a la crida cap al Congrés Constituent, un seguit de col·lectius: un grup provinent d’Esquerra Republicana de Catalunya, al voltant de l’històric Josep Andreu Abelló; el Partit Popular de Catalunya, al voltant de Joan Colominas; un grup provinent del Reagrupament Socialista i Democràtic (RSD), al voltant de Rudolf Guerra; el grup Reconstrucció Socialista, provinent de la Unió Sindical Obrera (USO), al voltant de Rafa Madueño; un sector del vell POUM (que havia restat al marge del MSC el 1945), al voltant d’Enric Adroher-“Gironella”, impulsor del Moviment Europeu (1948); i el PSUC-Comorera, al voltant d’Antoni Planes. En representació de tots aquests col·lectius, van intervenir en el míting: Josep Andreu Abelló, Anna Balletbò, Mª Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer, Joan Colominas, Juanjo Ferreiro, Jordi Llimona, Elías López Blanco, Joan Reventós, Dolors Torrent i Josep Vidal-“Pep Jai”.
Al frontispici de l’acte dos lemes: “Guanyem la Llibertat” i “Vindrà aquell dia que el treball vencerà”. Aquest segon, extret d’una cançoneta italiana traduïda per la Capmany i incorporada a la seva obra de teatre “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya”, estrenada clandestinament el 1970 i representada tot seguit a diverses fàbriques. En el record, juntament amb l’antifeixisme i l’antiestalinisme del POUM (que havia donat lloc, l’any 1945, a la refundació del socialisme democràtic, amb la creació del MSC), hi ressonaven també els ecos de l’incipient projecte d’unió “laborista”, assajat a primers del segle XX i frustrat per l’assassinat dels seus principals dirigents: Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí (1923). I en el qual coincidia Lluís Companys i s’hi haurien sumat, sens dubte, Rafael Campalans, Marcel·lí Domingo, Manuel Serra i Moret, Gabriel Alomar, Joan Peiró...
La Guillermina Motta va confeccionar la cinta musical de l’acte, que va sonar i va ser corejada amb entusiasme durant l’arribada dels assistents. La Mª Aurèlia Capmany va actualitzar, per a l’ocasió, la lletra de La Internacional, que havia quedat molt antiga i violenta (un exemple: l’inflamat “Els proletaris criden guerra, tot el món és, de guerra, un clam” va ser reemplaçat per “La força pel dret és vençuda, s’acosta el bell temps de la pau”, molt més coincident amb la sensibilitat obrera i ciutadana del moment). Una versió que seria adoptada per totes les esquerres catalanes fins avui. En Josep Mª Forn, reconegut director de cinema, autor entre altres de La piel quemada (1967), impactant film en blanc i negre sobre la immigració, i de l’arxiconeguda “Companys, procés a Catalunya” (1979), membre del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), en va fer una excel·lent pel·lícula documental titulada El Míting de la Llibertat. Reporters gràfics diversos van cobrir l’esdeveniment, destacant el reportatge que en va fer la fotògrafa “Colita”.
La imatge del míting -i, després, la del nou partit- seria obra d’una innovadora plataforma de comunicació, de nom Espira, creadora de productes molt celebrats (màscara de la llibertat d’expressió, discs de Joan Manuel Serrat...). N’eren l’ànima Alexandre Cirici Pellicer, Quico Sabaté i Luís Poveda. “Era una empresa” -explica Serrat- “que aparentment es dedicava a la comunicació (...), però que realment era un reducte d’agitació artística, cultural i política”. Encarregarien el carnet del nou partit al pintor Albert Ràfols Casamada: en van resultar unes franges en diagonal de color roig i de color rosa, potser per allò de “color de rosa, que l’amor s’hi posa”.
Al final del míting, s’hi van cantar els dos himnes, com es temia el governador civil i com no podia ser d’altra manera: Els Segadors i La Internacional, les lletres dels quals ningú no dominava (o només en sabia la tornada), perquè feia una eternitat que no hi havia hagut ocasió d’entonar-les col·lectivament. Per aquest motiu, els organitzadors van escampar uns pasquins amb les dues lletres, una a cada cara. Pel que fa a La Internacional, cal remarcar l’adaptació que, la mateixa vigília, n’havia enllestit la Mª Aurèlia Capmany, posant al dia una lletra que havia quedat molt antiga i massa violenta. Per exemple, entre altres coses, va substituir el vell “Els proletaris criden guerra, tot el món és de guerra un clam” per “la força pel dret és vençuda, s’acosta el bell temps de la pau”. Una versió que, de seguida, seria adoptada per totes les esquerres catalanes.
S’hi va llegir una carta del President Tarradellas, adreçada als presents des de l’exili, que va ser llargament ovacionada. Va ser el primer cop que vam sentir-li aquella frase definitòria d’un concepte de nació que compartíem: “Catalunya necessita tots els seus fills, perquè és massa petita per deixar-ne perdre cap i és prou gran perquè tots hi capiguem.”
Joan Reventós hi va proclamar els principis de l’Assemblea de Catalunya i el refús dels socialistes a una democràcia limitada. Va dir alt i fort: “A baix la repressió, partits sense exclusió! No acceptem discriminacions de cap mena: la llibertat és una i indivisible!”. I va defensar-hi “per damunt de qualsevol interès de partit, la unitat dels treballadors i la unitat del poble de Catalunya.”
Al "Míting de la Llibertat" del 22 de juny de 1976, el socialisme democràtic de Catalunya va fer públics els seus tres compromisos bàsics, als que s’ha mantingut sempre fidel, de vegades contra hegemonies molt adverses i perilloses:
- Aconseguir la unitat del tots els socialistes de Catalunya en un gran partit del socialisme democràtic, dels treballadors, de la gran majoria del poble, capaç de plantar cara i d’embridar els poders que operen contra l’interès general.
- Fer, d’aquest partit, la pedra angular de la unitat civil del poble de Catalunya, contra tot intent de fracturar-lo, sigui de signe lerrouxista, sigui de signe essencialista i excloent; o, com no fa gaire, sigui de tots dos signes alhora, retro-alimentant-se.
- Aconseguir el retorn de la Generalitat exiliada, contra els intents d’endossar-nos cap succedani (com el que havia pactat de sota mà el catalanisme conservador) i amb la voluntat d’avançar cap a un autogovern fort i cap a una articulació espanyola i europea de caràcter federal i plurinacional.
Uns compromisos que han guanyat fites clau per a Catalunya, per als treballadors i per a la gran majoria del poble. I que, degudament actualitzats, han de guanyar noves fites clau, en el present i en el futur de Catalunya.