“Ustedes han venido a hablar de algo que no existe, no existe ninguna soberanía distinta a la del pueblo español. Sencillamente: no existe!”. Amb aquesta claredat meridiana ens diu Rajoy que no hi ha cap escletxa. No existeix voluntat de reconeixement que som un poble, una nació ni d'encaix del dret a decidir dins la legalitat vigent, ni encara que poder, podrien. És cert que el TC ha incorporat l'expressió dret a decidir a la seva doctrina per primera vegada, però el fa inviable a l’encaixonar-lo als procediments que l'Estat tuteli i autoritzi.

Ni esperar servirà de res ni hi ha pastanaga federal que valgui. El PNB recordava a Rubalcaba (aquest gran federalista que a l’hora de la veritat no traspassa ni l'aeròdrom de Sabadell) que la mateixa cantarella de diálogo i reforma constitucional ja els l’havia explicat 9 anys enrere, aleshores contra el Pla Ibarretxe, i després res de res.

Ens neguen però som. Som una de les nacions més antigues d’Europa, i una de les propostes més modernes: una nació que basa la seva existència en el reconeixement mutu i voluntari dels seus ciutadans, un país que naixerà del vot. Per tant, la qüestió no és quin camí seguim dins el laberint constitucional espanyol, la qüestió no és si hi haurà o no ruptura democràtica. La qüestió és quin és el moment més apropiat per a fer-la.

No es tracta, benvolgut president, de preguntar als ciutadans mitjançant unes eleccions autonòmiques si tenim dret a decidir. El 25-N de 2012 ja vam contestar aquesta qüestió de forma rotunda i clara: el 74% dels vots van dir que som subjecte sobirà per decidir ens van donar el mandat de fer una consulta. Aquesta passa ja l’hem fet.

Unes eleccions només serien un pas endavant si tractessin de la declaració unilateral d'independència. Però en aquest cas, totes les candidatures respondrien a la mateixa pregunta o cadascú plantejaria un plebiscit al seu gust? Es votaria només sobre independència o també sobre programes i partits?  En aquesta tessitura, és segur que gruix dels mitjans situaria el debat entre promeses falses de terceres vies i l'abisme sideral. I, òbviament, aquestes eleccions no evitarien haver de fer una ruptura democràtica amb el marc constitucional espanyol, un cop guanyades pel programa electoral (o suma de programes) que inclogués la independència.  

La consulta del 9-N, en canvi, planteja la decisió de forma clara i aïllada de la resta de matèries. L'entenen els catalans i l'entén el món. Situa la decisió lliure com a punt de partida d'un procés d'independència negociat. Canvia els marcs mentals de l'opinió pública catalana, espanyola i internacional. Traspassa la carrega de la prova a l’altra banda: qui i com, en democràcia, pot impedir que es conegui l’opinió dels ciutadans? Inclou la tercera via de forma concreta, si és que algú la vol concretar de debò. El debat no seria entre falsa tercera via i abisme, sinó entre quedar-nos com estem, una proposta concreta (si és que arriba) de via federal i l’inici de procés negociador cap a la independència. El gruix dels mitjans podrà dir el que vulgui, però el debat ja està situat entre els que volem que tothom voti i els que ho no volen que votin ni els seus.

La consulta només té un petit inconvenient, que és un gran avantatge: és més a prop. La ruptura democràtica serà inevitable perquè l’Estat ho ha volgut així. Hem estat i seguirem sent extremadament pulcres en les formes i els procediments. Però que no ens faci por la ruptura, si és amb un vot a la mà.