Des que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca, sembla que s’hagi normalitzat l’excentricitat – rosant la bogeria – dels mandataris de països amb pes (geo) polític. En Javier Milei, el nou president electe d’Argentina, ha guanyat a l’hora la presidència i el concurs de llenyaters; fent campanya amb una moto-serra que – si potser no ha il·lusionat- ha congeniat amb la frustració d’una població que pateix les conseqüències de la inflació estructural, a l’octubre del 142,7% (amb una variació de 4,4 punts en relació amb el mes anterior).
Sembla que aquesta imatge és cada dia més normalitzada, però és clar, rere l’assalt al Capitoli per homes-rens, digne d’una pel·lícula de Narnia, i seguit per l’assalt al Palau Presidencial dels seguidors de Bolsonaro, o les protestes contra l’Amnistia a Madrid (que, necessito fer un incís: ens van deixar vídeos plens de justícia poètica, com un senyor acusant els policies espanyolsde pegar avis manifestant-se pacíficament; sí, ho sabem, per això), què més ens pot sorprendre?
L’entrada de l’extrema dreta a governs crucials de tot Europa: Itàlia o ahir Països Baixos, ens mostren que anem a la deriva. Seria bon moment per reobrir la discussió sobre la circularitat de la història, perquè tot i que pensem que res com les guerres mundials tornarà a passar, el món cada dia s’assimila més a la polarització, el complet rebuig als drets humans i la inutilitat de la Comunitat de Nacions (la nostra ONU d’aquell moment).
Amb els papers intercanviats, vivim un holocaust a Palestina, i l’empatia i el record del segle passat no deixa, ni tan sols a partits d’esquerres europeus, condemnar amb fermesa el dret a la vida dels 5.500 infants assassinats a sang freda a Gaza.
Ha baixat la pressió mediàtica sobre Ucraïna, però fa poc el Consell comunicava que donava llum verda a l’adhesió. I si es fa efectiva la seva entrada dins de la Unió ens trobarem, de fet, obligats a defendre-la amb tots els recursos disponibles al nostre abast... o com a mínim això diu l’article 42.7 del Tractat de Lisboa “si un país de la UE és víctima d’una agressió armada al seu territori, els altres estats membres tenen l’obligació d’ajudar-lo i assistir-lo amb tots els mitjans al seu abast”. I si bé és cert que a Xipre –ocupada per Turquia des de 1974 - no s’ha dut mai a la pràctica, no parlem del mateix tipus d’agressió, ni la mateixa importància geopolítica, ni té Turquia el mateix pes històric, polític (i nuclear) que Rússia.
Però, tornant a l’Argentina,... com arreu del món (ahir a Països Baixos, també), el neoliberalisme guanya terreny, i és que la població a tot el món veu com perd poder adquisitiu, motiu pel qual les promeses de baixada d’impostos són benvingudes pels sectors més vulnerables, però... podrien assumir un sistema de copagament públic dels béns comuns?
En Milei és atrevit amb propostes que no destruirien el limitat estat del benestar, sinó que transformarien el funcionament del sistema bancari i marcarien un precedent perillós per altres països. El president electe va fer campanya prometent tancar el Banc Central, el que l’Emilio Ocampo – un dels noms més sonats per presidir la institució - aclarí que és la forma d’acabar amb “la capacitat del poder polític per emetre diners de manera discrecional per finançar una despesa pública excessiva”, i vinculant-ho com a forma d’acabar amb la inflació.
Els economistes no aconsegueixen acabar amb el trencaclosques de la pujada setmanal de l’IPC, i consideren dolaritzar l’economia; el que significaria reemplaçar el “peso argentino” pel dòlar com a moneda de curs legal. La crítica a aquesta mesura populista és que, si bé en el curt termini pot frenar l’alça de preus, a la llarga pot generar un efecte bumerang. En el cas de l'Equador, per exemple, la dolarització de l’economia, que va tenir lloc el 2000 sota la presidència de Jamil Mahuad, va arremetre contra la classe mitjana, fent-los perdre els estalvis i forçant a milions de famílies a emigrar. I tot i això, un any més tard seguia tenint un creixement de preus interanual del 100%. La dolarització no va acabar amb el dèficit fiscal, sinó que els va lligar al deute extern.
El cas d’Argentina no és aïllat. A Països Baixos, també s’ha fet amb el lideratge del país una extrema dreta xenòfoba i neoliberal, enfront de la mirada atònita de tot Europa, que s’ensuma l’onada de regressió que ve en una època en què cal cohesió, polítiques públiques que mantinguin els estàndards de vida de la gent, i evitar accelerar una polarització que ens debilita en mig d’una crisis internacional greu. Els representats crispats reflecteixen els sentiments d’una ciutadania cansada, que desitja que algú faci un canvi radical. Que es “faci d’un cop per totes el que s’ha de fer”, cosa que “només un boig tindria la valentia d’intentar” mostrant-nos el cansament de qui encadena crisis des de la vulnerabilitat.
No tinc clar si serem capaços de frenar aquesta onada també a casa. Diferents veus qüestionen la durada que tindrà aquesta legislatura a l’Estat. I sabem que, rere una etapa progressista, tornar a tocar el blau, que aquest cop rega verd. Què ens cal per frenar la passió de canvi? Què hi passarà a Europa i al món si governa una majoria d’extrema dreta? Què ens passarà a les persones com jo, que havíem conquerit drets però que representem el mal als seus ulls?
Sembla que aquesta imatge és cada dia més normalitzada, però és clar, rere l’assalt al Capitoli per homes-rens, digne d’una pel·lícula de Narnia, i seguit per l’assalt al Palau Presidencial dels seguidors de Bolsonaro, o les protestes contra l’Amnistia a Madrid (que, necessito fer un incís: ens van deixar vídeos plens de justícia poètica, com un senyor acusant els policies espanyolsde pegar avis manifestant-se pacíficament; sí, ho sabem, per això), què més ens pot sorprendre?
L’entrada de l’extrema dreta a governs crucials de tot Europa: Itàlia o ahir Països Baixos, ens mostren que anem a la deriva. Seria bon moment per reobrir la discussió sobre la circularitat de la història, perquè tot i que pensem que res com les guerres mundials tornarà a passar, el món cada dia s’assimila més a la polarització, el complet rebuig als drets humans i la inutilitat de la Comunitat de Nacions (la nostra ONU d’aquell moment).
Amb els papers intercanviats, vivim un holocaust a Palestina, i l’empatia i el record del segle passat no deixa, ni tan sols a partits d’esquerres europeus, condemnar amb fermesa el dret a la vida dels 5.500 infants assassinats a sang freda a Gaza.
Ha baixat la pressió mediàtica sobre Ucraïna, però fa poc el Consell comunicava que donava llum verda a l’adhesió. I si es fa efectiva la seva entrada dins de la Unió ens trobarem, de fet, obligats a defendre-la amb tots els recursos disponibles al nostre abast... o com a mínim això diu l’article 42.7 del Tractat de Lisboa “si un país de la UE és víctima d’una agressió armada al seu territori, els altres estats membres tenen l’obligació d’ajudar-lo i assistir-lo amb tots els mitjans al seu abast”. I si bé és cert que a Xipre –ocupada per Turquia des de 1974 - no s’ha dut mai a la pràctica, no parlem del mateix tipus d’agressió, ni la mateixa importància geopolítica, ni té Turquia el mateix pes històric, polític (i nuclear) que Rússia.
Però, tornant a l’Argentina,... com arreu del món (ahir a Països Baixos, també), el neoliberalisme guanya terreny, i és que la població a tot el món veu com perd poder adquisitiu, motiu pel qual les promeses de baixada d’impostos són benvingudes pels sectors més vulnerables, però... podrien assumir un sistema de copagament públic dels béns comuns?
En Milei és atrevit amb propostes que no destruirien el limitat estat del benestar, sinó que transformarien el funcionament del sistema bancari i marcarien un precedent perillós per altres països. El president electe va fer campanya prometent tancar el Banc Central, el que l’Emilio Ocampo – un dels noms més sonats per presidir la institució - aclarí que és la forma d’acabar amb “la capacitat del poder polític per emetre diners de manera discrecional per finançar una despesa pública excessiva”, i vinculant-ho com a forma d’acabar amb la inflació.
Els economistes no aconsegueixen acabar amb el trencaclosques de la pujada setmanal de l’IPC, i consideren dolaritzar l’economia; el que significaria reemplaçar el “peso argentino” pel dòlar com a moneda de curs legal. La crítica a aquesta mesura populista és que, si bé en el curt termini pot frenar l’alça de preus, a la llarga pot generar un efecte bumerang. En el cas de l'Equador, per exemple, la dolarització de l’economia, que va tenir lloc el 2000 sota la presidència de Jamil Mahuad, va arremetre contra la classe mitjana, fent-los perdre els estalvis i forçant a milions de famílies a emigrar. I tot i això, un any més tard seguia tenint un creixement de preus interanual del 100%. La dolarització no va acabar amb el dèficit fiscal, sinó que els va lligar al deute extern.
El cas d’Argentina no és aïllat. A Països Baixos, també s’ha fet amb el lideratge del país una extrema dreta xenòfoba i neoliberal, enfront de la mirada atònita de tot Europa, que s’ensuma l’onada de regressió que ve en una època en què cal cohesió, polítiques públiques que mantinguin els estàndards de vida de la gent, i evitar accelerar una polarització que ens debilita en mig d’una crisis internacional greu. Els representats crispats reflecteixen els sentiments d’una ciutadania cansada, que desitja que algú faci un canvi radical. Que es “faci d’un cop per totes el que s’ha de fer”, cosa que “només un boig tindria la valentia d’intentar” mostrant-nos el cansament de qui encadena crisis des de la vulnerabilitat.
No tinc clar si serem capaços de frenar aquesta onada també a casa. Diferents veus qüestionen la durada que tindrà aquesta legislatura a l’Estat. I sabem que, rere una etapa progressista, tornar a tocar el blau, que aquest cop rega verd. Què ens cal per frenar la passió de canvi? Què hi passarà a Europa i al món si governa una majoria d’extrema dreta? Què ens passarà a les persones com jo, que havíem conquerit drets però que representem el mal als seus ulls?