Em demanen si el món encara ens mira. La pregunta em fa pensar en la relació del moviment independentista amb els canvis internacionals. Han estat quatre dècades de maduració, si voleu posar-hi números rodons. L’any 1992, ERC va convertir-se en la tercera força del Parlament amb un programa independentista, adoptat oficialment al congrés que l’històric partit va celebrar l’any 1989 a Lleida. Això passava pocs mesos després que els països bàltics -Estònia, Letònia i Lituània- accedissin a la independència, després de la descomposició de l’imperi soviètic, el mateix context en el qual va esclatar la guerra a l’antiga Iugoslàvia, un estat federal mitificat per algunes esquerres catalanes.

En aquell moment, Jordi Pujol va encunyar una frase que resumia el seu autonomisme possibilista, que cal llegir avui sense fer presentisme: "Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com l'URSS". Feia quatre dies que un sector destacat dels militants de Terra Lliure havien abandonat la via armada i havien entrat a ERC, amb la llum verda del ministeri de l’Interior. El món no mirava llavors Catalunya, però sí que mirava Barcelona, que ja era a la recta final de la preparació dels Jocs Olímpics, quan la capital catalana va esdevenir una marca global de primer nivell, mitjançant -recordem-ho- uns delicats equilibris simbòlics pactats entre l’Ajuntament, la Generalitat i l’Executiu espanyol. El jutge Garzón havia impulsat una operació repressiva sota la plantilla basca que buscava la propaganda fàcil i que va incloure arbitrarietats i tortures a molts independentistes. L’alcalde Maragall va encarnar un optimisme col·lectiu sense precedents, al qual el nacionalisme es va sumar, sempre competint pels vots i pel relat.

Deu anys després, l'ideal d'una democràcia planetària sense límits s'enfonsava, com les Torres Bessones que havia atacat Al Qaeda, en un atemptat sense precedents que va capgirar la nostra visió del futur i de la política. La balada del final de la història de Francis Fukuyama havia caducat i les aspiracions de molts pobles europeus quedaven al congelador. D’altra banda, les guerres als Balcans, amb genocidi sistemàtic inclòs, havien tret a passejar els pitjors fantasmes continentals i, aprofitant el drama, s’havia començat a difondre el missatge -ben conegut- de "tots els nacionalismes són perillosos", com si els governants serbis que ordenaven exterminar poblacions senceres fossin iguals que els dirigents bosnians que intentaven que la seva nació tingués una oportunitat de viure en pau. El gihadisme a gran escala va trastocar les prioritats i va convertir qualsevol carrer en un potencial camp de batalla. El binomi seguretat-llibertat s’esquerdava.

L’octubre d'aquell any, l’expresident Bill Clinton va passar per Barcelona per fer una ben pagada conferència i va regalar-nos un titular que va fer fortuna: "El futur del món serà català o talibà". Ens vam agradar: un líder global cantava les excel·lències del model català enfront dels fanàtics que volien castigar “els infidels”. Aquests exercicis provincians ens deixen amansits com gatets de peluix. Entre l’oasi català i les lloes clintonianes, anàvem perdent pistonades. A Madrid, en aquell temps, hi governava Aznar amb majoria absoluta, mentre Pujol havia començat a sortir d’escena i el tripartit d’esquerres s’anava construint, sobretot des del món local. La capital d’Espanya havia decidit ser-ho de debò. Els diners van apostar fort a favor d’aquell objectiu.

Fem un altre salt temporal. L’any 2011 ja havíem descobert que el nou Estatut, el del 2006, no servia per eixamplar l’Espanya de les autonomies per la porta del darrere. El Tribunal Constitucional havia fet la feina bruta, enmig d’una crisi econòmica que convertia les classes mitjanes en classes precàries. Les desigualtats augmentaven mentre els aprenents de bruixot que havien disfressat les privatitzacions de liberalització corrien a demanar ajut al tresor públic, que ja se sap que tothom és molt liberal -a Espanya- fins que cal donar la cara i pagar les factures de la festa. L’atur es desbocava i Artur Mas -que havia tingut un gran èxit electoral- volia ser el campió de les retallades, una molt mala idea.

És curiós d’observar -ho dic per als malalts del detall històric- la Diada d'aquell any: ja ens havíem manifestat contra la sentència del TC de l’estiu del 2010, però el procés encara no havia engegat motors oficialment; aquell 11 de Setembre, la cançó de moda era Jenifer, d'Els Catarres (no s'havia teoritzat el xarneguisme a la llum dels estudis culturals mal digerits), i el PP encara participava als actes oficials. Si voleu fer-vos una idea d’on érem, només cal retenir una frase de Duran i Lleida, que remenava la cua a Madrid i no renunciava a ser un Cambó amb sabates italianes: "Aquesta és una Diada especial. No s’ha de fer ni un pas enrere davant la situació de greuge econòmic i nacional de Catalunya". Mentre l'economia s’anava desinflant, el malestar buscava sortides: el maig d’aquell any va arrencar amb força el moviment dels indignats o 15-M. A molts països del món, hi va haver manifestacions i concentracions que protestaven contra la crisi i exigien una democràcia més participativa. El nou independentisme català va sorgir en el mateix moment que ho feia el moviment indignat, una coincidència que ha generat encavalcaments, confluències, divergències i malentesos de tota mena. Aquells dies eren els d’una certa esperança: hi havia energia i ganes de convocar la imaginació, també un cert fetitxisme de les grans paraules.

Ara, any 2021, la pandèmia és el marc global que se sobreposa a les dinàmiques internes que provenen de l’octubre del 2017. Espanya viu una creixent polarització (que amaga una recomposició de les forces de la dreta postfranquista) que s’expressa en algunes batalles culturals significatives, i que posa al descobert una pugna en el cor de l’Estat entre els reaccionaris i els partidaris de la reforma, especialment en la judicatura (on hi ha la crosta essencialista de l’espanyolisme estructural). Això s'esdevé enmig d’una operació per salvar la Corona, després dels escàndols del rei emèrit, perquè les elits consideren que Felip VI és indispensable per mantenir els equilibris de poder i els privilegis endreçats durant la transició.

La tendència de la Unió Europea a ser un actor inoperant i extraviat davant els conflictes més greus (refugiats, pandèmia) han projectat fatiga i escepticisme sobre el projecte europeu, bo i més després que el Brexit hagi demostrat que aquest club és un lloc que alguns no estimen gaire. La crisi econòmica i social que ha produït la Covid alimenta els populismes de tota mena, especialment els de caràcter neofeixista, que treballen sobre les pors i les incerteses de la societat, en un moment en què les falsedats i els rumors es difonen amb gran facilitat. Les consignes més tòxiques tenen ressò i la democràcia no sap com lluitar contra aquells que volen pervertir i retallar les llibertats essencials des de dins.

El món ens mira? Sí i no. Molt menys que fa tres anys i escaig. Fins i tot si Urquinaona tornés a ser el teatre de la revolta i la impotència. El sud d'Europa és un polvorí i l'Estat espanyol és una metxa enmig de moltes espurnes. Catalunya és la perifèria de la perifèria, en una hora en què a les cancelleries s’ocupen, sobretot, dels moviments de Putin a la frontera amb Ucraïna, de la Turquia d'un Erdogan cada vegada més prepotent, i d'una Xina que ha superat totes les previsions i té les palanques del nostre benestar. Catalunya ha passat a la part baixa de l'agenda i això exigeix que els cridats a fer Govern tinguin molt clar els avantatges i les dificultats que això comporta. El món no ens mira i nosaltres ens mirem el melic.