El món també inclou Espanya

19 d’octubre de 2012
Sí, ja sabem que la música en català al mercat espanyol no ho té fàcil. En el postfranquisme, la marca catalana era progre i moderna, i Raimon omplia pavellons a Madrid. Després vam comprovar que, allà, la nostra llengua havia resultat simpàtica sobretot quan havia estat apallissada, i que quan va recuperar una mica de salut i dignitat, d’un dia per l’altre, els mateixos que abans semblaven tan solidaris van córrer a denunciar “la imposición nacionalista”. Molt bé, tot això ja ho coneixem. Però mirem de no obsessionar-nos o acabarem paralitzats.

Un procés d’independència, si és que mai arriba (malgrat certes eufòries ambientals, tot està per fer i fóra incaut creure’ns ara sense reserves aquells qui, fa gairebé set anys, no van donar la talla a un procés molt més modest, el de l’Estatut), comportaria segurament un període de friccions agudes amb els nostres veïns, però res no hauria de ser per sempre. Només hem de veure com Croàcia, Sèrbia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i Macedònia, que tant de mal es van fer, un mal irrepetible ja en el context europeu, es voten entre ells cada any, generosament i alegre, al Festival d’Eurovisió. Per això em sobten paraules com les de l’amic Albert Puig a la revista Time Out, on ha afirmat que “la independència portarà la música catalana a un cul-de-sac”. Em sobten perquè sé que coneix a fons el terreny i perquè no li atribuiria mai prejudicis ideològics.

Sé que és fàcil titllar ara als qui dubten o matisen les tesis sobiranistes dominants de “víctimes de la cultura de la por” quan tu no hi tens diners personals en joc. És clar que el mercat espanyol és complicat per a la música en català, i els productors discogràfics i mànagers es troben sovint amb un mur que, potser, ara és una mica més alt que fa dos mesos. Però, davant d’això, només hi pot haver una resposta: seducció artística i qualitat. Per això és cabdal que la nostra escena tingui ambició i no s’acontenti amb els aplaudiments automàtics de la tribu: allà on l’estelada sigui més gran que les cançons el fracàs estarà garantit.

“El nostre món és el món”, i tant, i aquest “món” inclou, també, i d’una manera diria que destacada, Espanya, que en les pròximes dècades continuarà ocupant una parcel·la generosa de la península ibèrica al marge de les cabrioles èpiques que hi pugui haver al balcó del Palau de la Generalitat. Alhora, és clar, cal que els nostres artistes explorin mercats a escala planetària. I si el grup islandès Sigur Rós ha conquestat el món en una llengua inventada, Rammstein ha omplert estadis cantant heavy metal en alemany, i Fermin Muguruza ha colat l’euskera amb èxit a tot arreu, Espanya inclosa, no trobo cap motiu per pensar que un bon grup que canti en català estigui condemnat d’origen al desastre. Ni tan sols a un públic tan sotmès a prejudicis remots com l’espanyol.

Perquè, a veure, en aquesta vida tan plena d’asprors, qui és l’inconscient que es pot permetre el luxe, d’una manera altiva i indefinida, de rebutjar a qui el vol seduir amb els versos i acords més bells?