Posem que la Diada és un èxit espaterrant, arriba el 9-N i, davant del vertigen de la Història, i imaginant què dirà d’ell l’Enciclopèdia Catalana a l’edició del 2034, Artur Mas posa les urnes, guanyà el “sí-sí” amb un 81% i una participació del 54% mentre de les televisions espanyoles surten les paraules “referéndum ilegal” cada trenta segons. El xoc amb l’Estat és total mentre observadors internacionals parlen de jornada cívica irreprotxable, la pressió perquè CiU i ERC dilueixin les seves sigles en una llista única per anar a les eleccions es dispara i, tot i que Oriol Junqueras no ho veia clar, accedeix i la candidatura Catalunya Estat, amb CDC, sense Unió, i amb un munt d’exsocialistes i figures de la societat civil, triomfa a les eleccions de febrer del 2015 i declara la independència amb el suport extern d’Iniciativa i la CUP.

Però potser les coses van d’una altra manera. Potser Junqueras no afluixa i no hi ha llista única, perquè Esquerra prefereix enfortir-se abans de la gran batalla i afrontar les municipals de maig per millorar posicions respecte els febles resultats del partit el 2011. I és possible que tots esperin a fer eleccions a començaments del 2016 per aprofitar un moment més feble de l’Estat, ja que es preveu que el Congrés sortirà més fragmentat de les generals de l’any que ve, amb Podemos i, vés a saber, un pack UPyD-Cs mossegant els partits grans per diversos flancs. Tot i que això pot canviar: potser els nous partits són un bluf i el bipartidisme ressorgeix, esplendorós, monolític, impertorbable.

També pot passar que la Diada vagi bé, però no tan bé com per modificar els plans de Mas de no vulnerar la llei (l’espanyola, esclar, l’única que coneixem ara per ara) i renunciar a la consulta. El 9-N es produeix una vistosa performance popular amb milers de persones convocades per l’ANC i Òmnium reclamant poder votar, actuació recollida amb coloristes reportatges fotogràfics a la premsa internacional de l’endemà. Alguns surten a la secció “People” i no a Política. Mentrestant, hi ha enquestes que anuncien que “el suflé sobiranista baixa”, en realitat són només quatre dècimes, però tant se val, i alhora, se’ns diu que Rajoy estudia satisfer alguns dels vint-i-tres punts de què constava el dossier que Mas li va lliurar el juliol. Posem, la llançadora d’El Prat. Tampoc pot fer-se el generós amb Catalunya perquè l’esperen diverses eleccions el 2015. Esquerra refreda relacions amb CiU fins al punt de no votar els pressupostos, però el PSC irromp per salvar Mas. Esquerra va veient enfortides les seves aspiracions electorals amb independentistes indignats amb CiU, però tampoc tant, perquè la tropa d’opinadors convergents l’erosiona acusant-la de boja i d’anar a la seva. Al final, hi ha eleccions i les guanya ERC, però amb 44 diputats, ben lluny de la majoria absoluta. Junqueras arriba a ser president, però li correspon gestionar l’autonomisme de sempre mentre els convergents restableixen ponts amb el PP i el PSC. O mentre el PSOE i Podemos cuinen una nova Constitució. O no. O res de tot això.

Hi ha gent que diu que està farta del monotema, però, de debò, havíem viscut abans moments tan apassionants, oberts, on qualsevol hipòtesi té la seva oportunitat i ningú pot posar la mà al foc davant cap pronòstic? Ja no és qüestió de ser un obsés independentista o un malalt de la política: estem parlant de viure ara i aquí, i no a una altra galàxia. Monotema? I tu, en quin món vius?