Que la política és la seva principal enemiga és un fet. Amb companys de viatge com ella mateixa no necessita cap ajuda més per desacreditar-se. El desgast de la política s’explica perquè els que en viuen han anat confonent els ideals i el servei públic amb una fàbrica d’endogàmia, corporativisme, tecnocràcia, negoci, vanitat i sectarisme. La sort dels dirigents i les organitzacions sobre els quals s’estructura és que no tenen una alternativa que resulti més creïble. La majoria dels que fan esmenes a la totalitat contra el sistema, tan millorable, que patim representen opcions encara més perverses: el populisme descarat, el personalisme rampant, l’extrema dreta covada... De vegades sentir-los bramar contra “els de sempre” fan venir ganes d’anar a votar-los. Als de sempre, no cal dir-ho.
Conscients d’aquestes mancances pròpies tan greus, els principals responsables dels partits polítics fan de tant en tant examen de consciència i propòsit de l’esmena. Debades. Ni l’elevada abstenció ni els càstigs electorals que els destaroten cíclicament comporten una voluntat real de canvi. Totes les invocacions a la democràcia interna, a la transparència, al recanvi generacional, a la necessitat de pactar una Llei electoral crònicament ajornada, a les llistes obertes... acaben en no res. Sovint els dirigents polítics fan grandiloqüents declaracions d’intencions que no s’acaben de concretar mai. I els electors continuen anant a votar amb la pinça al nas, com un mal menor necessari, però amb un profund sentiment de cansament.
Per si amb tot això no n’hi hagués prou, els mateixos líders que no regeneren el teixit que tant han contribuït a fer malbé no es cansen d’interpretar sainets encara més lamentables. Acusacions gravíssimes sobre finançaments il·legals, que sempre són atribuïts als altres, desqualificacions totals, política de terra cremada... La sènia de la corrosió no para de pegar voltes i sempre torna al mateix lloc. El darrer episodi d’aquesta mala manera d’enverinar encara més la política l’han protagonitzat Josep Antoni Duran i Lleida –el polític que sempre apareix a les enquestes com el més valorat a Espanya i a Catalunya- o Josep Alfons López Tena, el líder visible de la nova opció independentista que pretén convertir-se en l’alternativa a Esquerra Republicana. El primer ha acusat el segon d’haver comès vés a saber quines irregularitats quan va deixar la seva notaria per formar part del Consell General del Poder Judicial i el segon ha respost al primer amb al·lusions estúpidament velades a la seva vida sexual. I aquest és el catalanisme de pedal que es ven com a motor de progrés o com a turbina sobiranista.