Sovint apareixen en política personatges que resulten amables, arrenquen un camí imparable cap a posicions de poder i, un cop instal·lats en el privilegi, no se'ls recorda una idea perdurable al darrere. El cas de Yolanda Díaz és especialment paradigmàtic. La vicepresidenta segona del govern espanyol, a qui Pablo Iglesias va ungir com a successora quan va decidir immolar-se a l'Assemblea de Madrid per intentar frenar Isabel Díaz Ayuso el maig del 2022, apareix ara com una de les principals perdedores de les eleccions gallegues. També qui la va escollir per liderar la nova etapa de tot l'espai a l'esquerra del PSOE, ara fragmentat i en crisi permanent. Galícia només és la constatació que l'esperit del 15-M, sigui per un problema de lideratges, de missatge o d'incompetència, és un forat en termes de projecte i abast territorial.

Díaz, des que va posar en marxa Sumar, només ha estat capaç d'oferir façana. Una façana còmoda, d'aparença tendra, que amaga una buidor no gaire difícil de detectar i que transita per la fina línia de la condescendència. Més enllà d'iniciatives d'urgència -els ERTO de la pandèmia, avalats pel PSOE- o carpetes que ja venien de l'anterior legislatura -la pujada del salari mínim-, què ha fet la líder de Sumar en els últims mesos? De decisions polítiques n'ha pres dues d'especialment rellevants: carregar-se Irene Montero com a ministra -amb el soroll que comporta una maniobra com aquesta dins l'esquerra, sempre amiga de les ganivetades- i triar Marta Lois, efímera portaveu parlamentària, com a candidata a Galícia. Díaz és gallega, de manera que el fracàs a les eleccions d'aquest diumenge és sagnant. Sumar estava més o menys preparada per concórrer a les espanyoles del 23-J, tot i el pols evident amb Podem, però aquest 18-F ha retratat fins a quin punt està verda la implantació territorial del projecte.

Si a l'estiu la trentena de diputats de Sumar -inclosos els de Podem, ja segregats i integrants del grup mixt- van servir per ajudar Pedro Sánchez a mantenir-se a la Moncloa, el fracàs d'aquest diumenge suposa un toc d'alerta, encara més tenint en compte la davallada del PSOE. Mal senyal per a la Moncloa que l'oferta de canvi sigui capitalitzada per un partit nacionalista i progressista com el BNG, l'únic capaç de fer pessigolles al PP. Galícia no és extrapolable a la resta de l'Estat, però resulta cada vegada més evident que la capil·laritat territorial dels partits que integren el govern espanyol tendeix a la debilitat. Una ullada al mapa autonòmic serveix per certificar-ho. De fet, és pràcticament un miracle -un miracle amb arrel catalana, des de Barcelona i des de Waterloo- que en aquest panorama el PSOE mani a l'Estat.

El cas de Podem és encara més preocupant, perquè en alguns aspectes presenta símptomes terminals. Quedar per darrere del Pacma és un d'ells. Probablement a les eleccions europees obtindrà un resultat més digne, tenint en compte que Montero és la candidata, però tampoc es preveu cap èxit esclatant. Els comicis comunitaris, de fet, marcaran -passi el que passi- un final d'etapa, perquè suposaran el final d'una dècada que va arrencar amb la irrupció d'Iglesias a l'Eurocambra. A vegades és més difícil saber aterrar que assaltar el cel, i la bunquerització mai ha estat una aliada del talent. L'agitació permanent a les xarxes i la política del sermó permanent d'Iglesias -excel·lent en el diagnòstic, massa tràgic en les receptes- demostra, una vegada més, que el soroll a Twitter no equival a la representació parlamentària.

En tot cas, la divisió a l'esquerra del PSOE és un dels perills que afronta la majoria de la investidura de Sánchez, especialment si aspira a repetir-se en el curt termini. Sumar i Podem només han estat capaços de sumar un 2,16% dels vots i, en certa manera, han acabat facilitant la victòria del PP, més robust del que es podia pensar en campanya i que no ha acusat l'habitual ensopegada -aquesta vegada en forma d'indult condicionat a Carles Puigdemont- d'Alberto Núñez Feijóo en la recta final cap a les eleccions. Si algun dia aquesta lluita fratricida serveix per aplanar el camí de la dreta i l'extrema dreta a la Moncloa, la història reservarà a Díaz i a Iglesias un espai preeminent en el volum dedicat a pugnes inútils. Un volum, per cert, ja prou engreixat.

Ha arribat un punt en què ja és igual qui té la culpa, si la vicepresidenta -per destinar més esforços a ensorrar Podem que a vertebrar Sumar arreu de l'Estat- o el seu antecessor, sovint més centrat en atacar els companys de viatge que a combatre els enemics. Potser Díaz no hauria d'haver posat en marxa el seu artefacte sense tancar un acord previ amb Podem, i segurament Iglesias hauria d'haver donat una lliçó de nova política amb una retirada exemplar. La culpa és repartida i, per tant, també ho és la responsabilitat d'esmena. Possiblement ja no hi siguin a temps per a les eleccions basques -EH Bildu, com el BNG, capitalitzarà el vot progressista-, on es completarà la intranscendència en el mapa autonòmic de l'esquerra del PSOE. I de miracles, com el del 23-J, no n'acostuma a haver-hi més d'un. Encara que Sánchez, un dels grans derrotats a Galícia, sembli tocat permanentment per la vareta de la sort.