Catalunya, fonamentalment desprès del franquisme, és un poble on l’especulació política de volada gallinàcia ha estat el pa nostra de cada dia. El “sí, però no…” o “l’anar fent”  han estat les divises principals de la gran majoria dels partits de casa nostra durant anys i panys. Aquest fer dels nostres dirigents principals s’havia anat encomanant a la resta de la societat, i gairebé tothom agafava el mateix estil de “nedar i guardar la roba”.

Aquest era un capteniment que podia mantenir-se mentre els catalans anàvem vivint amb una mínima comoditat. Ara que pinten bastos en tots els ordres, començant per l’econòmic, aquesta manera de funcionar ha deixat de ser efectiva per a la partitocràcia que ha governat el país i ara el poble comença a donar mostres de protesta. De moment, ho ha fet contra els peatges de les autopistes catalanes i al partit del govern li han entrat tots els mals. És clar, Abertis és la menjadora on es col·loquen els jubilats de CiU, i no es qüestió d’amargar-los-hi la vellesa exconsellers com Homs, Basañez i Prenafeta. Què farien sinó? Viure d’una trista pensió com fan la majoria dels catalans retirats?

Tot plegat fa que els nervis s’hagin apoderat dels principals capitostos de CiU perquè poden perdre els favors dels Fainé o els Alemany. Als seguidors del #novullpagar el govern de Catalunya els tracta com a vulgars delinqüents. Amenaces i multes són les armes que utilitzen contra el seu propi poble que ja està fart que de representar el paper de “cornut i pagar el beure”.

Però es veu que no en tenen prou, i ara han tret el nen de la casa per dir que a Madrid se’n riuen dels #novullpagar. Això és el que va afirmar Oriol Pujol fa pocs dies en una entrevista televisiva. Pobret, és tan provincià que només pensa en el què diran a la capital espanyola. No sap anar més enllà i és lògic. Sempre ha viscut de ser el nen Pujol i tots els de la casa li han rigut sempre les gràcies. El seu únic mèrit ha estat portar el cognom de l’amo de la casa i es passeja amb aire de milhomes volent donant lliçons als qui no estan disposats a continuar deixant-se robar. De fet, el seu partit sempre ha viscut de fomentar les claudicacions dels catalans, i mentre el poble continuï sense piular i dient que sí a tot ells podran continuar fent la política de la “puta i la ramoneta”. Per això, el nen de la casa, ara que veu perillar la seva joguina, voldria renyar-nos però només li surt dir-nos que els veïns es riuen de nosaltres. És clar, encara és petit i no sap fer una altra cosa.