El PP de Rajoy no ha cedit ni un mil·límetre per esmorteir la crisi política catalana. No va dubtar a enviar milers de policies a reprimir violentament l’1 d’octubre. No va tindre manies a l’hora de validar el discurs balcànic de Felip VI el 3 d’octubre a la nit. I no va tindre cap recança a suspendre l’autogovern de Catalunya i impulsar, via Fiscal General de l’Estat, la delirant querella per rebel·lió que ha portat la majoria de membres de l’anterior govern a la presó o l’exili. 

El PP de Rajoy no ha sigut ni moderat ni de profundes conviccions democràtiques. Ha impulsat un gir autoritari en diversos fronts que és poc homologable a l’Europa Occidental, com demostra l’episodi de les euroordres de Llarena. És important fixar-ho la memòria perquè, potser, per comparació amb el que ve, hi haurà qui ens voldrà vendre el relat del PP moderat. Al contrari: ha actuat com una dreta molt dura i autoritària, sense gaires escrúpols. 

Diria, tanmateix, que els governs de Rajoy sí que van tenir com a límit un cert instint conservador, que els portava a voler assegurar cada pas. La preservació de l’statu quo era la seva prioritat i per això, malgrat el radicalisme de fons, va evitar comportar-se com una dreta aventurera.

I, per això, una part del PP no en tenia prou. Sota l’ombra d’Aznar i davant la pirotècnia nacionalista de Ciutadans i la tímida emergència de Vox, van decidir que en volien més. Que la contenció formal, el ritme lent i la prudència conservadora del rajoyisme era insuficient. Per això torna l’aznaritat més descarnada. I ara, si Casado sobreviu a la guerra de dossiers que s’atansa i a les investigacions judicials sobre la seua fulgurant carrera acadèmica, el PP s’hi instal·larà plenament.

Tot plegat acaba per definir el mapa de la dreta espanyola. A una banda Ciutadans, representant els sectors urbans, socialment ascendents, amb ínfules de modernitat i defensors d’un cert liberalisme moral. El nucli de la seva oferta, tanmateix, són les banderes al vent, espanyolisme inflamat i Marta Sánchez cantant l’himne en un embolcall de modernitat. 

A l’altra banda, el PP recuperant el neo-nacional catolicisme que s’entreveu sense massa dificultats en el discurs de Casado. Basculant sobre les velles classes mitjanes, el votant rural i d’edat avançada, concentrat en les parts d’Espanya més sobrerepresentades pel prorrateig desviat del sistema electoral. 

Es diferenciaran en les qüestions morals i en alguns aspectes concrets de la política econòmica, en què el PP encara vol preservar interessos corporatius i Ciutadans aposta pels grans interessos sense rèmores del passat ni parròquies que preservar. Tot i la similitud estètica entre Rivera i Casado, el PP seguirà sense enviar autobusos descoberts a la desfilada de l’orgull gai i vetarà reformes legislatives que puguin lesionar interessos tradicionals. 

Per contra, la competència que s’apunta en la qüestió nacional és d’una altra naturalesa. Han entrat ja en una espiral de nacionalisme, a veure qui la diu més grossa. D’aquesta competència només en podem esperar una radicalització de postures que reforçarà la dinàmica de conflicte. El nacionalisme separador, que sempre ha sigut més potent que el separatista. La incògnita important, tanmateix, és si aquesta onada nacionalista acomplexarà encara més al PSOE o l’alliberarà per diferenciar-se’n.