Al costat de tot el que ja s’ha dit sobre els països petits –vuit dels deu països amb més qualitat de vida són de la mida de Catalunya-, m’interessa com traspua la mentalitat decimonònica que és la base de la cosmovisió espanyola. Diguem que s’han aturat cinc minuts després de perdre les colònies, els justos per no haver-se de fer cap pregunta. Al segle XIX, els països grans s’ho valien perquè podien portar tropa a fer la guerra (mentalitat imperial) i perquè eren un bon mercat interior (els aranzels que els catalans van aprofitar tan bé). Això del mercat continua al segle XX, però és obvi que no té res a veure amb la globalització, el coneixement i la cooperació internacional. Comerç, colònies i tecnologia és el que va aprofitar Anglaterra per construir un imperi des d’un territori més aviat esquifit.  

Però no és només el senyor Rajoy qui adverteix els infidels amb arguments passats de moda. En Maurici Lucena, tan guapo, tan polit, tan modern ell, va reblar el mateix clau en nom del PSC. A Europa, va dir, els països petits són “una segona derivada”. Això també ho sostenia aquell ministre peculiar de Zapatero que nomia Miguel Sebastián i que un dia va regalar una bombeta de llum a cada ciutadà. Deixa que vagi venint immigració, li deia al presi, que quan siguem 60 milions manarem tant com Alemanya. No s’ha d’estranyar que avui, Afers Exteriors organitzi un festival de Marca Espanya per als europarlamentaris espanyols –perquè altres membres del Parlament, tot i que interpel·lats, van declinar- amb flamenc i pernilet del bo.

El greu no és això. El greu és que el PSC accepti, com defensa Lucena, que Catalunya està “ben representada” a Europa a través de l’Espanya de Maleni Alvarez i el seu “corredor central”. És una visió tan oposada a la nacional catalana que grinyolaria si no fos que va en paral·lel amb aquest federalisme –una mica més d’autonomia, una mica més de recursos- que s’assembla molt al peix al cove, si no fos perquè ja no estem en èpoques de pescar sardines.