Hi ha conflictes que s’arrosseguen perquè ningú els vol resoldre de veritat. El dels docents a Catalunya n’és un exemple gairebé de manual. Fa anys que sentim les mateixes reivindicacions, les mateixes promeses i, sobretot, el mateix resultat: pedaços.
El govern ha fet una jugada arriscada. Pactar amb qui li és còmode i vendre-ho com una solució. Aquesta vegada amb l’afegit d’una jugada que frega el cinisme: signar un acord amb sindicats minoritaris mentre la negociació amb els altres representants –els majoritaris– encara era oberta. No és només una mala decisió política. És una falta de respecte.
El més interessant —i també el més preocupant— és que aquesta vegada els docents no han comprat el relat. No han acceptat el mal menor. No han fet allò tan nostre de resignar-se amb un “pitjor és res”. Han dit que no. I ho han fet de manera clara, massiva i sostinguda. Quan un col·lectiu acostumat a aguantar-ho tot decideix plantar-se, potser el problema no és el col·lectiu.
Hi ha una idea que plana sobre tot aquest conflicte i que sovint es passa de puntetes: el sistema educatiu català funciona, en bona part, per la vocació dels seus professionals. És a dir, funciona perquè hi ha gent que posa més del que li pertoca. Més hores, més energia, més implicació emocional.
Això, que durant anys s’ha venut com una virtut, en realitat és una trampa. Perquè permet a l’administració estirar la corda indefinidament. Si el sistema aguanta, per què invertir-hi més? Si els docents acaben fent la feina igualment, per què prioritzar-ho als pressupostos?
El problema és que aquesta corda té un límit. I sembla que hi estem arribant. Quan una portaveu sindical diu que hi ha docents que truquen plorant perquè no poden més, no és una exageració retòrica. És un símptoma. Quan es parla de pèrdua de poder adquisitiu, de burocràcia asfixiant, de ràtios impossibles, no és una llista de queixes. És una diagnosi.
Com passa sovint, el diagnòstic és clar, però el tractament es posposa. Mentrestant, el govern juga a curt termini. Necessita titulars de “conflicte encarrilat”, encara que sigui sobre una base feble. Necessita tancar carpetes, encara que no estiguin resoltes. I, sobretot, necessita evitar que la protesta es contagiï a altres sectors.
Perquè aquí hi ha una altra clau que no s’ha d’ignorar: els docents no estan sols. La pagesia, la sanitat, altres serveis públics… tots comparteixen una mateixa sensació de fons: la de ser imprescindibles però no prioritaris.
Aquest és el veritable risc per al govern. No una vaga concreta, sinó la suma de malestars. I, malgrat tot, hi ha una paradoxa interessant. Aquest conflicte pot ser una mala notícia a curt termini, però també una oportunitat. Per què obliga a posar sobre la taula una pregunta incòmoda: quin model educatiu volem? Un de sostingut amb vocació i precarietat, o un que es prengui seriosament com a pilar del país?