Era el 2 d’octubre de 2017. Amb els carrers encara bullint, l’ofensiva de la diplomàcia espanyola era per terra, mar i aire a totes les cancelleries mundials (a més del que hem anat coneixent després de policies patriòtiques i similars). L’ambaixada d’Espanya davant la Santa Seu no estava al marge d’aquests moviments per minimitzar la violència policial de l’1-O i derrotar diplomàticament el govern de Puigdemont i Junqueras. En aquest context, l’endemà de l’1-0 l’Osservatore Romano va servir un titular editorialitzat a portada que no va agradar a Madrid: “Appelli al dialogo in Catalogna” (ho podeu llegir al final del text). Segurament era la primera vegada que Catalunya apeixia com en titular de la veu oficiosa de la Santa Seu.
Què era el més important d’aquell titular? Que a la Santa Seu no li agrada la inestabilitat, però que no havia comprat el relat de Rajoy i Sáez de Santamaría, malgrat els seus esforços. El conflicte català s’havia de resoldre amb diàleg.
És evident que en la qüestió nacional i lingüística hi van ser més sensibles Joan Pau II i Benet XVI. El papa polonès per la seva cosmovisió sobre la vinculació entre identitat, pàtria i cristianisme. Ho van desenvolupar en diversos textos de la doctrina social de l’Església que el teòleg català Antoni Maria Oriol i Tataret va recollir en un voluminós volum. Aquest argumentari pontifici ha estat profusament citat i utilitzat pels cristians partidaris de “dret a decidir”. Benet XVI, bavarès, també tenia una comprensió prèvia de la distinció entre estat i nació. I només cal recordar la presència del català en la consagració de la Sagrada Família el 2010.
En Jorge Mario Bergoglio el context era diferent. Un argentí que només havia estat nou mesos estudiant a Alcalá de Henares 1971. D’aquells mesos consta un viatge fugaç a Barcelona per visitar un familiar malalt d’un capellà. Res més. Per tant, el coneixement previ del fet català i del galimaties nacional i lingüístic que és Europa tendia a zero. I, com hem vist, tampoc tenia la sensibilitat fer acostar-se als països que visitava parlant el seu idioma. I no parlem de minories lingüístiques perquè l’hem vist viatjar a països anglòfons o anglosaxons o en trobades internacionals i parlar només en castellà i italià. Aquest no era el seu tema.
Però malgrat això, la prudència de la Santa Seu en els moments més complicats que ha viscut Catalunya els darrers anys va ser molt significativa: “Appelli al dialogo in Catalogna”. Totes les converses privades que el papa ha tingut sobre aquest tema han anat en aquesta direcció.
Després del seu aterratge a Roma, Francesc ha tingut vies obertes amb tothom, però també amb prou catalans que li han fet entendre que el tema català no es podia despatxar amb un “que pone tu DNI”. Això es va notar amb la prudència oficial de la Santa Seu. I en la compressió que el tema lingüístic no és només folklòric o de balls regionals.
L’anècdota més coneguda és quan durant el pelegrinatge del 2023 de la Confraria de la Mare Déu de Montserrat, el papa Francesc pregunta si el text que li han posat a davant per llegir és català. Més enllà de les interpretacions que s’han fet sobre com va anar tot això, la dada objectiva és clara: Francesc sabia perfectament que, si hi havia un grup de catalans, davant la Moreneta preguem en català. En definitiva, tot i no tenir el context personal per haver-se’n de fer càrrec, va saber escoltar i entendre la complexitat del tema nacional i lingüístic.
Tampoc es pot oblidar que la Santa Seu té una relació singular amb Andorra, l’únic estat del món on la llengua oficial és el català. S’ha fet córrer sense cap fonament que el papa Francesc volia carregar-se la fórmula constitucional del coprincipat. I que hauria recriminat a l’arquebisbe Joan-Enric Vives aquesta situació, en què el bisbe de la Seu d’Urgell és alhora cap d’Estat. La prova que això no és així és com s’ha conduït aquest tema amb el cardenal Pietro Parolin com a secretari d’Estat. Parolin coneix a la perfecció el dossier andorrà i diverses vegades ha defensat públicament aquesta singularitat històrica. Un secretari d’Estat no ho fa sense tenir l’aval de Papa. És clar que el cardenal Bergoglio no tenia un coneixement previ sobre el tema. Però també va saber escoltar i en aquest cas refiar-se del criteri de Parolin. Per aquí segurament el papa també va poder conèixer la singularitat lingüística que representa el català, oficial en un dels estats més petits del món i on el copríncep porta mitra.
Siguem sincers. El tema lingüístic i nacional (o el d’Andorra) no han estat els temes del papa Francesc. És ben conegut que la seva agenda era una altra. No es pot tenir tot. Però se li ha de reconèixer la capacitat d’escolta i comprensió en un tema que segurament es feia feixuc a un argentí. I el que no és menor: Francesc també ha nomenat alguns bisbes amb un perfil catalanista que feia anys que no veiem a Catalunya. Si només hagués posat l’orella a Madrid, són noms que haurien caigut de llista.
Article de L'Osservatore Romano by Naciodigital