Quan el vaig trobar a la plaça de Sant Pere, en una de les audiències dels dimecres, i el vaig veure per primera vegada com a Papa —feia poc que havia estat elegit—, em va reconèixer entre la gent. Em va mirar amb un somriure còmplice i em va dir: "Ah, mira la monja argentina, la monja que hace lío. Què hi fas per aquí?"  Jo li vaig respondre amb el cor obert: "Sant Pare, a l’Església catòlica és molt difícil ser cristià". Li vaig explicar que m’havien denunciat per haver parlat a la televisió sobre les expulsions en calent que s'estaven fent a Espanya, fins i tot de menors que s’havien escapat de centres d’acollida. I que, per denunciar aquella injustícia, m’havien cridat a l’ordre.

Però el Papa no es va escandalitzar. No em va retreure res. Al contrari. Es va fer solidari. Em va mirar amb aquella barreja de tendresa i determinació, i em va dir: "Vos no les hagás caso, seguí haciendo lío". I no va quedar només en paraules. Al cap de poc temps, em va convidar a Roma amb els voluntaris de la Fundació. I d’aquell moment va néixer una amistat senzilla, profunda i fecunda.

Des d’aleshores, el papa Francesc ha estat per a mi un pare, un germà i un amic. M’ha encoratjat, m’ha confirmat en el camí que estàvem fent a Manresa. Amb ell hem pogut anar donant forma a una comunitat a Manresa, en comunió amb l’Església, però una Església més oberta, més compromesa, més evangèlica.

He vist en ell un home profundament humà, però sobretot, un Papa autènticament cristià. Un home que creia en l’Evangeli i el vivia amb radicalitat. Un home amb el cor de la mida de Déu. Un pastor que escoltava tothom, que no trencava ponts, que no tancava la porta ni a la dreta ni a l’esquerra, ni als de dins ni als de fora.

Sabia posar-se a la pell de l’altre, sabia empatitzar amb els qui patien. El papa Francesc incomodava, sí. Perquè la seva veu era profètica. Perquè no callava davant la injustícia. Perquè obria camins nous, camins de tendresa, de justícia i de misericòrdia.

Avui em sento trista. Em sento òrfena. Sento que he perdut un pare, un amic estimat. Però tinc la certesa que el continuaré trobant en el silenci del meu cor. Perquè ell viu. I perquè la seva paraula, sempre oportuna, continuarà il·luminant els meus passos. Ell mateix em va confiar una missió —a Ucraïna, i al KM 0— i sé que m’acompanyarà per complir-la. Perquè el seu llegat no s’esborra. Perquè el camí que ha obert és el camí de l’Evangeli, i aquest camí ja no es podrà tancar.