No digui poder, digui PNB. No debades, aquesta organització ha monopolitzat els successius governs a la Comunitat Autònoma Basca des de la Transició fins avui. Amb una única excepció: la del període d'il·legalització total de l'esquerra abertzale, que va permetre silenciar el que representava l'actual segona força al parlament de Vitòria i, de retruc, un triomf del PP i el PSOE en la persona de Patxi López.

Després de prendre nota de l'experiment fallit d'Ibarretxe i la seva proposta d'estat lliure associat, el PNB d'Iñigo Urkullu ha tornar a les seves essències més íntimes: aquelles que diuen que no hi ha amics, només interessos. Únicament així, en clau d’interessos, podem entendre les contínues andanades del lehendakari contra el procés català. La darrera, aquesta mateixa setmana, quan en una entrevista al diari El País va deixar anar que "el concepte d’independència és del segle XIX [...] en un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible".

No cal dir que després de llegir l'entrevista amb Urkullu, les autoritats de França, Bèlgica, Alemanya i Polònia han demanat formalment la seva unificació en un sol estat, mentre que el mateix han fet a l'altra banda de l'Atlàntic Veneçuela, Brasil i Colòmbia i, encara més a l’oest, la Xina, el Japó i Vietnam.

Però més enllà de la broma, el torpede d'Urkullu mostra tant la incomoditat del seu partit amb el procés català com la força amb què, a desgrat seu, aquest procés marca l'agenda dels partits bascos. No podem oblidar que el PNB, sobretot després de la desaparició d'ETA, se sent com peix a l'aigua en un escenari sense sobresalts que li garanteixi la continuïtat del seu concert econòmic. I, certament, posats a parlar d'arcaismes, com feia el lehendakari, voleu dir que no són molt més vells, més estranys i menys moderns els privilegis d'un concert econòmic com el basc, fruit del reconeixement d’uns drets històrics que van força més enllà del segle XIX? Un concert, en definitiva, que no trobem a cap altre estat del món, ni centralitzat ni federal?

L'aposta sobiranista del PNB camina paral·lela al manteniment dels privilegis aconseguits en uns anys força més convulsos. I el seu grau de valentia el marca el recent pacte de govern -amb risc zero, però amb voluntat nacional també nul·la- amb el PSE. Per a ells, els moviments que es produeixen a Catalunya amenacen un statu quo que els beneficia. I això fa que els homes d'Urkullu dirigeixin la mirada cap a Madrid, cap a l'ordre establert i l'estabilitat. I com que no hi ha amics sinó només interessos, no els cal tenir ni la decència de retornar una petita part de la solidaritat que ells han rebut durant tants i tants anys des de casa nostra.