A l’exposició que es pot veure fins al 15 d’octubre al Palau de la Virreina de Barcelona sobre el sentit polític de la trajectòria del crític d’art, pintor i escriptor anglès John Berger (1926-2017), hi ha una conversa del programa Voices del Channel 4, enregistrada el 1983 entre ell i Susan Sontag. Aquesta exposició que és una de les més completes sobre Berger i la seva dissidència sobre el mercantilisme de la cultura i l’adoctrinament capitalista, recull a més de dibuixos i fotografies, material de vídeo dels programes a la BBC, i com deia aquesta conversa amb Sontag a propòsit d’explicar una història. Susan Sontag nega que hi hagi “històries” ja fetes, sinó que comencen quan un escriptor narra. També discuteixen sobre “si explicar històries ens redimeix de la realitat i els seus absurds, o si quan fabulem es restauren certes intensitats”. L’exposició coincideix amb la publicació a Arcàdia del llibre Mirar, el recull clàssic d’articles a mig camí entre l’assaig i el relat.

Ara que la campanya de les generals ha quedat travada en qüestions que no són programàtiques, com ara l’ombra de dubte sobre el funcionament de Correus, o les denúncies a la Junta Electoral, la que no sap què fer amb el Cara al sol, o no és que no ho sàpiga, és que no gosa dir-ho, i entre les denúncies dels marcs institucionals per fer propaganda, pensava en aquesta exposició, i en aquest cara a cara entre Sontag i Berger, que és a deu mil anys llum d’interès del de Sánchez-Feijoo, no cal dir-ho.

Quan existeixen les “històries” en campanya? Quan es posen en boca dels líders que han de moure l’electorat? Ho hem vist amb els peatges a les autopistes que Brussel·les diu que s’han de recuperar tant sí com no, tal com va explicar el director de la DGT Pere Navarro a Els matins de TV3, i que va haver de rectificar hores més tard per la pressió de la Moncloa. Els peatges no existeixen en campanya. És un fet semblant a la marxa enrere de l’alcalde Collboni amb reurbanització de la ronda de Sant Antoni, que tot i que en campanya va dir que no l’executaria tal com està plantejada, finalment hi renuncia. Frustració entre aquells que el van votar per reformular aquesta illa urbana, i que volien busos i més punts de càrrega i descàrrega.

La història aquí comença quan el polític decideix què fer amb els vots que li han donat, i amb els que espera rebre al juliol. Encara que la modulació per aconseguir-los no tingui connexió amb el que s’acabi fent. Potser aquest és el joc en què hem entrat, i que no deixa de ser un cop més a la credibilitat democràtica, un sistema que va defallint. Només cal llegir l’últim Habermars: ‘Un nou canvi estructural en l’esfera pública i la política deliberativa’. Però vaja, tampoc això entrarà en una campanya que es fixa més en la forma i la mecànica, que no pas en el fons dels problemes. És el peatge democràtic.