Moltes són les veus que han vingut considerant el procés encetat amb la històrica Diada del passat 11 de setembre com l’inici d’un nou temps per a Catalunya. La política del peix al cove s’ha acabat, i la independència, de resultes, apareix –ara sí que sí- com la gran solució als mals del nostre temps.

La justificació és la de sempre. Madrid ens roba! Però ara, i a diferència d’èpoques no tant pretèrites, l’afirmació adquireix tints dramàtics, doncs serveix per “explicar” la fragmentació social del país i l’extensió de la misèria arreu. Es tracta d’un sil·logisme, és cert. I com a tal és fàcilment rebatible, fins i tot, des de posicions independentistes. Però els resultats de les eleccions plebiscitàries del novembre passat són els que són, per molt caciquisme –i molta partitocràcia- que se li vulgui posar, i el fet és que les regnes del procés han recaigut en el catalanisme reaccionari (CiU) i conservador (ERC). I això és el què preocupa.

Preocupa perquè evidencia la vigència de la dreta nacionalista d’aquest país, capaç de fer passar el seu ideari neoliberal per conseqüència, i no causa, de la desigualtat i l’exclusió social. Però preocupa, sobretot, perquè redueix el dret a l’autodeterminació dels pobles a un simple acte de fe. Les paraules escrites fa ben pocs dies per Oriol Junqueras al seu Twitter en són bona mostra. “Si l’Estat deixa de prendre’ns un quart del que ens espolia cada any, no hi hauria cap retallada a Catalunya”. Poc importa que la pràctica de govern dels països sud-europeus (sense excepció) estigui segrestada per la Troika, i la seva dictadura del deute. I menys encara, com ens avisa el sociòleg Immanuel Wallerstein, que la crisi respongui a l’esfondrament del sistema de centres i perifèries capitalista, en una lògica de creixent –i desigual- competència envers les economies emergents. Amb la independència se “solucionen” tots els mals, fins i tot els que poc o res tenen a veure amb “l’ADN patriòtic” i bastant o molt amb els sistemes de la oligarquia (clientelisme, corrupció...).

Sí que es veritat, val a dir, que les envestides de l’espanyolisme més recalcitrant han vingut abonant el terreny en aquest sentit. Amb governs del PP o el PSOE, tant és, les agressions a Catalunya han estat a l’ordre del dia. Per la via dels constants atacs a l’Estatut (amb recurs al Constitucional inclòs) o de la persecució a la llengua i cultura catalanes, ja sigui a través dels ministeris de la Wertgonya, el centralisme galopant o les campanyes filofeixistes de la caverna mediàtica més mesetera.

Però més enllà del diàleg de sords hi ha el debat real. I més enllà dels tripijocs del pujolisme, els tripartits i el massisme, hi ha el drama quotidià de les gents sense feina –o amb feines de merda-, i que deixen de menjar, medicar-se o estudiar per poder pagar la hipoteca, o el lloguer, o el què sigui. I és aquí on sobretot grinyola la justificació de Madrid ens roba! La independència política no serveix de res, si no implica un trencament envers la doctrina de la desregulació, financiarització i privatització de l’economia, veritable causant dels desastres del nostre temps. I seguir donant tot el poder a les finances i l’economia, per tant, no és solució de res. Ans el contrari. Només serveix als designis de la llei del màxim benefici i el mínim cost, encara que sigui a costa de les drets de la ciutadania i el sobreendeutament de les famílies i les llars.

Vol dir això que el procés encetat amb la històrica Diada és un bluf? Difícil saber-ho. Però el què queda clar és que la pràctica del peix al cove no desapareix, sinó que es transforma en un canvi de destinatari (de Madrid a Berlín). I això, ho mirem de la manera que ens doni la gana, només beneficia als de sempre. Sí, home, si. Ja sabeu. Els de la política a cop de sobre, a empenta d’ITV i a ritme de Banca Catalana.