Dos peixos joves es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda i els diu “Bon dia. Com està l’aigua?”, els dos peixos continuen nedant i es pregunten “què és l’aigua?” Així començava David Foster Wallace el seu discurs als estudiants que es graduaven l’any 2005 al Kenyon College. La reflexió de l’excèntric i brillant escriptor nord-americà era clara. Sovint ens costa adonar-nos i parlar de les realitats més evidents i immediates. Al peix li costa veure l’aigua.
L’Església ha estat en molts moments de la seva història com aquests peixos d’en Foster Wallace. Els darrers dies de conclave, però, hem confirmat com els corrents sinodals de Francesc —un Papa que, com Joan XXIII, va percebre que l’aigua en què el catolicisme nedava s’havia de renovar— ja no tenen marxa enrere.
Els 133 cardenals electors ens han sorprès amb la tria de Lleó XIV. No era un papable de grans titulars. En poc més de 72 hores ja n’ha donat uns quants. “Mai més la guerra”, “El mal no prevaldrà”, “Desarmem la comunicació”, “Un papa és un humil servidor de Déu, i res més”.
Així agafa el relleu de Bergoglio. Amb un discurs que hi combrega, però que marca accents molt propis. Robert Prevost ve de la gran Chicago, bressol dels gratacels i de grans avenços tecnològics. Acollidora i diversa, ha presenciat alhora unes quantes protestes pels drets dels treballadors. Algunes de tan històriques com la de Haymarket, per la qual avui dia celebrem l’1 de maig com a Dia Internacional del Treball. La capital d’Illinois va ser també la primera seu del Parlament de les Religions. Una trobada oficial entre líders, acadèmics i representants de diferents confessions que va establir les bases del diàleg interreligiós.
Val a dir que tota aquesta història es fa palesa als carrers d’una ciutat forta i valenta —així la presentava el poeta Carl Sandburg—, però elegant i discretament sofisticada. Amb aquest caràcter, no és d’estranyar que hagi donat un Papa que, d’entrada, s’hi assembla. A més, malgrat que alguns cardenals han volgut recalcar que Lleó XIV més que nord-americà és “ciutadà del món”, Prevost ha marcat unes pautes inicials de pontificat molt lligades a les paraules clau que defineixen la seva Chicago natal: drets socials, tecnologia, diversitat, diàleg.
Només algú amb un ADN forjat amb aquestes bases és capaç de bastir ponts en el complex ordre mundial actual. Només algú amb aquest rerefons pot entendre els reptes que planteja un catolicisme com el dels Estats Units. Relativament jove i entusiasta, però que, a vegades, només troba respostes en aquelles visions sostingudes per la tradició més radical.
La seva condició de missioner agustí també ha fet que el nou Papa hagi desplegat la seva vocació al servei de les persones més vulnerables. L’hem vist servint menjar, enfangat en plenes inundacions al seu estimat Perú, i fins i tot cantant nadales. Ha visitat comunitats agustines d’arreu com a prior general. De Buenos Aires a São Paulo, de Badalona a Ulldecona, són molts els religiosos que mostren aquests dies, amb orgull, la seva foto amb l’actual pontífex.
En pocs dies, a més, l’hem pogut sentir en castellà, italià i anglès. Si, com afirmaven els antropòlegs i lingüistes Sapir i Whorf, la llengua que parlem influeix la manera com veiem el món, el Papa pot observar-lo des de punts de vista molt diferents. Fins i tot des del llatí que requereix la Cúria.
Tot plegat presenta un Lleó XIV capaç d’escoltar, entendre i actuar amb contundència davant els no pocs dilemes que té sobre la taula. És el peix que veu l’aigua. I que ja ha denunciat que està contaminada de prejudicis, odi i individualisme. Si l’aigua és això —tal com es titulava l’esmentat discurs d’en Foster Wallace—, l’oxigen d’una Església en sortida pot evitar que ens ofeguem.