A Europa hi ha tal disgust i tal fixació amb l’Amèrica de Donald Trump que s’ha perdut el focus. Per tal de fer quedar malament els EUA, no hi ha inconvenient en oblidar els abusos en drets humans de la Xina. S’accepta la paraula de Xi Jingping com la d’un gran estadista pro-globalització quan en realitat és un dels dictadors més perillosos del món.

10 anys després de la celebració dels jocs olímpics de Beijing, la repressió interna contra les minories és més forta que mai des de la caiguda de Mao, però el silenci polític occidental també.

El Tibet viu en un constant estat de setge, tot diàleg amb el Dalai Lama és rebutjat i l’entrada de turistes hi és prohibida. El procés de xinificació és imparable, via la immigració massiva, i els tibetans ja només són un 47% de la població dins la seva pròpia regió autònoma. S’obliga els nòmades a abandonar el seu mode de vida multi-centenari i se’ls força a viure en camps de concentració on la taxa d’alcoholisme és altíssima. Més de 300 persones, molts d’ells nois i noies joves, s’han immolat els darrers anys per reclamar el retorn del Dalai Lama. Han estat ignorats. Centenars més de nois i noies han emprès el camí de l’exili, travessant l’Himàlaia a peu durant setmanes per poder escapar d’un règim que els discrimina pel sol fet de ser tibetans i parlar la seva llengua. Com no, la gran majoria dels alts càrrecs del partit comunista al Tibet provenen d’altres parts de la Xina.

A Xingjian, la terra dels uighurs, no hi estan pas millor. La Xina ha convertit aquesta nació turquica en un camp de proves per a un nou autoritarisme amb les tecnologies del segle XXI. Més de 500.000 uighurs (d’un total de 11 milions) malviuen en camps de concentració i de reeducació, apartats de les seves famílies i els seus amics, gairebé sempre sense haver comès cap tipus de crim més que ser uighurs. Fer masses trucades fora del Xignjiang pot ser causa per acabar detingut. Però la Xina no s’atura aquí, la darrera decisió del govern xinès, és que enviarà més de 1 milió d’oficials Han del partit comunista xinès per tal de que visquin dins les famílies uighurs i així adoctrinar-les i controlar-les. Posa la pell de gallina. Una aberració de conseqüències socials incalculables, que només la imaginació de Manuel de Pedrolo a la seva novel.la ‘Hem posat les mans a la crònica’ havia pogut preveure.

Per altra banda, la distòpia xinesa no s’atura aquí. Amb 200 milions de càmeres de seguretat instal·lades, la Xina ha construït un panòptic omnipresent amb capacitat d’analitzar en temps real les cares dels seus propis ciutadans mentre caminen pel carrer o entren al metro. És més, ja ha començat a implementar en algunes escoles un sistema de reconeixement facial dels alumnes en temps real, que mitjançant intel·ligència artificial permet a les autoritats conèixer el seu estat d’ànim en tot moment. En el seu afany de controlar-ho tot, el règim xinès està creant un nou autoritarisme que aviat exportarà a tercers països amb tota normalitat. Com si la vida fos un episodi de Black Mirror, el govern fins i tot ha fet proves pilot amb sistemes de crèdit social per tal que aquells ciutadans que presenten “mal comportament” no puguin accedir a certs serveis com ara obrir un compte bancari o viatjar en avió.

Al contrari del què han venut molts analistes, Xi Jingping és el president xinès més orgullós des de Mao del caràcter autoritari de la Xina, ha recentralitzat el poder a les seves mans i pretén exportar el model Beijing arreu del món. La relació especial de la Xina amb certs països com Espanya o el bloc de l’Europa Central ens hauria de fer sospitar en aquest sentit. Occident perd el temps posant el focus en el mercantilisme xinès, mentre Beijing utilitza la seva riquesa per fer prosperar la idea que la democràcia és menys important i està deslligada del benestar material.

Per tot plegat sobta el silenci d’Europa. Sempre a la jugada tàctica per tenir algun rol en la geopolítica mundial, fa servir la Xina com a contrapoder dels Estats Units de Trump, però el preu a pagar pot ser molt alt. Diu molt de la mediocritat d’aquesta generació de líders europeus que ningú s’atreveixi a defensar amb força ni la democràcia ni l’autodeterminació dels pobles enfront l’autoritarisme xinès.

Així doncs, alerta amb la Xina i les conseqüències geopolítiques de normalitzar el seu auge i els seus abusos dels drets humans i dels drets col·lectius de les seves minories nacionals. Encara que no ho sembli, tots som uighurs, tots som tibetans, tots som hongkonguesos, tots som aquelles veus de la oposició que encara s’atreveixen a criticar el règim de Beijing. Els catalans no ens podem permetre tenir una visió purament mercantil de la Xina, i només podem triar entre ser-hi solidaris avui i defensar uighurs i tibetans públicament, o patir les conseqüències del nostre silenci més endavant. Si Occident no reacciona i el model Beijing s’imposa, totes les minories nacionals i democràtiques del món en patiran les conseqüències.