"Sense compliments i avenços, la legislatura no tindrà recorregut". És una de les moltes frases destacades de la compareixença que Carles Puigdemont va protagonitzar dijous passat a Brussel·les per anunciar l'acord entre Junts i el PSOE. Puigdemont va pretendre falcar la idea que té capacitat de desmarcar-se del pacte amb els socialistes -que l'expresident projecta molt més ambiciós que els passos fets per ERC en els darrers quatre anys- si Pedro Sánchez no compleix amb els seus compromisos. 

Certament, l'expresident té força per fer embarrancar la majoria al Congrés si se sent desatès, perquè els suports de Junts seran imprescindibles en cada votació transcendent. La seva centralitat s'ha demostrat aquest dilluns amb la publicació de la llei d'amnistia, el tempo de la qual ha controlat mentre ERC anava remolc amb validacions del seu equip jurídic. Però la tesi propagada pel líder moral de Junts té més condicionants. Són variables que prefereix mantenir a la penombra de l'entesa amb els socialistes, pacte que certifica el seu viratge definitiu de la "confrontació intel·ligent" a la negociació amb la Moncloa.

Existeixen dos factors que obliguen Puigdemont a fer confiança a Sánchez en el primer tram de legislatura, al marge del ritme amb el qual s'avanci en la discussió del conflicte polític, que Junts ha pactat que sigui verificat per un mecanisme de mediació internacional. El primer és el calendari de la llei d'amnistia. Sánchez serà investit dijous en primera votació i cobrarà per avançat, mentre la mesura de gràcia comença a fer camí al Congrés i altres contrapartides concedides a les forces independentistes -com la de l'oficialitat del català a Europa- estan pendents de resolució. 

L'amnistia, amb transcendència històrica, no serà imminent. La tramitació haurà d'esquivar esculls, tot i que la majoria parlamentària està assegurada, i la lectura que en facin els jutges serà influent. La discussió a les Corts espanyoles requerirà entre tres i quatre mesos -el PP ja ha reformat el reglament del Senat, on té majoria, per alentir el procés- i després tot estarà subjecte a la interpretació judicial, per molt que s'estableixi que serà d'aplicació dos mesos després de la seva aprovació. 

En cada cas d'afectat, el jutge responsable podrà presentar una qüestió d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC) -així s'espera que ho faci el Tribunal Suprem en la causa de Puigdemont- i també hi ha marge per elevar qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). L'interval entre la validació de la llei i l'aplicació efectiva, doncs, pot tenir un recorregut tortuós per molta pressa que es requereixi als jutges, i obligarà els amnistiats a fer paciència. Començant per Waterloo i passant per Ginebra, des d'on Marta Rovira governa la maquinària d'ERC.

El segon condicionat que afecta Puigdemont és plenament polític. El trànsit que suposa implicar-se en la negociació amb l'Estat a canvi d'estabilitat no es pot desfer tan fàcilment, com indiquen les repetides referències a la "convivència", "diàleg" i "entesa" consensuades al preàmbul de la llei d'amnistia. Perquè el fracàs de la legislatura també computaria a Waterloo i descarrilar al primer revolt suposaria esgotar crèdit massa aviat. La declaració d'independència del 2017 mai es va aplicar i, estripant les cartes de nou, tampoc seria creïble el relat que l'alternativa és preparar-se per a un altre referèndum unilateral.  

Hi ha també una variable en forma d'apèndix que tampoc és menor. Junts ha fet confiança a cegues a Puigdemont, que ha pilotat les negociacions amb el vistiplau de la cúpula, encara que impliqués racionar la informació fins i tot al conjunt de l'executiva. I la militància ha avalat els resultats d'aquest lideratge sense esgarrinxades per a l'expresident, per a satisfacció del sector més pragmàtic del partit i amb el silenci contemporitzador dels qui veien més probable una repetició electoral. Puigdemont és conscient que, amb influència a Madrid, se sobreviu millor. El poder és el que es pot exercir, ni més ni menys.