No m’aventuraré a analitzar uns resultats que necessiten una reflexió reposada en termes de traspàs de vots, davallades i nous votants. Cal una anàlisi freda que permeti valorar alguns aspectes clau del comportament dels electors. Pel que fa a les enquestes, és evident que han fallat clarament en les estimacions, tot i que els avisos donats sotto voce pels responsables de la demoscòpia en curs sobre la gran bossa d’indecisos haurien d’haver encès més llums d’alarma dels habituals.

Ara bé, si el que estava en joc en aquestes eleccions era la reorientació de la política catalana cap a la consecució d’un estat propi, els resultats apunten diverses conclusions: 1. Els partits favorables a la convocatòria d’un referèndum tenen la majoria del suport electoral; 2. Els partits contraris a la convocatòria d’un referèndum han guanyat vots i posen en evidència un efecte de polarització del debat (no del vot); 3. No hi ha cap partit que pugui capitalitzar en solitari cap de les dues anteriors opcions. L’independentisme és transversal. L’espanyolisme també.

D’altra banda, l’eix nacional no ha aconseguit galvanitzar les conseqüències de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat que practica la Generalitat, sota una estricta vigilància espanyola i europea. I això, més els dubtes que pugui haver generat l’opció de CiU com a garant del procés cap a la independència, ha tingut un cost molt elevat per a la federació. Tot i amb això, la dispersió del vot d’esquerres i espanyolista, consolida la trajectòria dels darrers anys: una hegemonia de CiU sense majories absolutes.

La temptació, per part de tots els partits, podria ser a partir d’ara de desvincular-se d’aquest pols sobre l’eix nacional, buscant el propi espai i un discurs més còmode en la batalla tradicional entre govern i oposició. Pot ser una actitud més confortable en clau de legislatura tradicional. Però no ens enganyem: el pols hi continua essent. En aquest sentit, és dubtós que una reculada en el procés cap a la independència pugui produir la tornada a vells escenaris. Més aviat tot indica el contrari.

Des de la manifestació de l’Onze de Setembre passat la política espanyola ha ofert un espectacle quixotesc que ha augmentat l’eufòria i el bon humor entre els independentistes, convençuts que la raó, el seny i el prestigi era al seu bàndol. Però no oblidem que, més enllà de les formes, la política espanyola ha sofert un gir de 90 graus, un canvi de rumb radical cap a un procés de recentralització política, que no es pot menysprear. El pols no el planteja només Catalunya: el tren que ve d’Espanya fa tot l’efecte de voler agafar molta velocitat. Catalunya necessita des d’ara una estratègia pròpia a gestionar un enfrontament institucional sense pal·liatius. Ara ja sabem que aquesta estratègia no la pot definir un sol partit.