Tots els camins per arribar a la independència són incerts, i qui digui el contrari menteix. No hi ha cap estratègia que garanteixi l’èxit. Si demà el president Puigdemont entra a Catalunya i fa una crida a la insurrecció pacífica secundada per un milió de persones sortint al carrer, ocupant edificis i infraestructures estratègiques i decidides a resistir sine die, la cosa pot acabar en independència... o no. En qualsevol cas, l’única manera de comprovar-ho seria que ho fes.
 
Mentre l’esdeveniment rupturista no es produeix, sembla lògic que qui s’ha presentat a les eleccions (i les ha guanyat) defensant explorar la via política dialogada, l’explori. És un camí menys èpic, menys emocionant, aparentment més lent, però és transitable avui mateix i permet reconstruir consensos perduts –i generar-ne de nous– sense posar en risc l’autogovern disponible.
 
En la línia dels consensos nous, el president de la Generalitat ha posat sobre la taula l’acord de claredat, que si no ho hem entès malament té dues fases ben diferenciades. La primera és veure si, dins de Catalunya, partidaris i contraris a la independència es poden posar d’acord en un procediment democràtic per resoldre el conflicte a través d’un referèndum. Recordem que a l’octubre del 2017 la Catalunya del no (mig país) se’n va desentendre en el millor dels casos o en va ser hostil, i aquesta va ser una de les grans febleses internes del cas català (algú ha fet el DAFO del procés?).
 
La segona fase, en cas que la primera culminés amb èxit, consistiria a portar aquest acord -en forma de proposta negociadora– a Madrid, on de ben segur seria rebut, almenys inicialment, amb una negativa frontal. Junts i la CUP han dit aquests dies que l’estratègia de la claredat està condemnada al fracàs perquè s’estimbarà contra el rebuig inamovible de l’estat. Obliden, però, que els grans salts endavant de l’independentisme del període 2010-2017 es van fer a partir dels cops de porta de l’estat a propostes catalanes que tenien una gran majoria social al darrere: primer l’Estatut, i després el pacte fiscal.
 
De moment, el president Aragonès s’ha apuntat un primer tanto simbòlic amb els primers noms del grup d’acadèmics que treballaran la proposta catalana. Dels quatre que es coneixen de moment, dos són de persones públicament contràries a la independència: Josep Lluís Martí, vicerector de la Pompeu Fabra, i Astrid Barrio, professora de Ciència Política a la Universitat de València. A diferència de Martí, Barrio és coneguda per la seva bel·ligerància activa contra el sobiranisme, i això ha escandalitzat sectors independentistes. És una reacció absurda, perquè un acord de claredat és precisament això, un pacte entre els dels Sí i els del No. Sense els del No, no hi ha claredat, i com més extrems siguin els perfils que acceptin participar del disseny de l’acord, més valor polític i més possibilitats de prosperar tindrà. Qualsevol expert neutral en resolució de conflictes ho sap.
 
Tornem a l’inici. No hi ha vies segures cap a la independència. Probablement, tampoc n’hi ha d’indolores. Però l’estira-i-arronsa d’un procés històric de canvi (com seria la independència) té moments per al conflicte obert i moments per a l’acumulació de forces. Davant la paràlisi operativa de la majoria independentista, tornar a posar al centre de l’agenda política el dret a l’autodeterminació a través de l’acord de claredat no sembla una mala idea. Permet tornar a fer política Catalunya endins i donar forma concreta a la majoria del 80% a favor del referèndum que les enquestes assenyalen repetidament. Facilita que la pilota torni a rodar, i que en el joc hi participi el país sencer (o quasi). Qui tingui un pla alternatiu, potser seria l’hora no només que l’expliqués, sinó sobretot que fos coherent i l’apliqués ell mateix, en comptes d’exigir-ho a qui ha anat a les eleccions amb un altre programa. Potser surt bé i tot.