En la presó d’Alacant va ser afusellat el 20 de novembre de 1936, José Antonio Primo de Rivera, conspirador civil necessari del cop d’estat que va provocar la Guerra Civil espanyola. Acabada la contesa bèl·lica, la ciutat, considerada un bastió roig i republicà, va haver de carregar amb el pecat d’aquella mort fins al punt que l’ideòleg feixista, Ernesto Giménez Caballero, va dir que “estava maleïda per la sang del fundador” i que, en conseqüència, deuria de ser rebatejada amb el nom de "Alicante de José Antonio".

Com sigui, el 25 de maig de 1938, els feixistes ja havien venjat el seu màrtir bombardejant brutalment el Mercat Central. El resultat van ser més de 300 morts, molts d’ells nens i dones. La matança va tenir una enorme repercussió internacional amb comissió d’investigació britànica inclosa. Una comissió que va poder constatar la crueltat i sense sentit d’aquell atac. Val a dir, que Alacant va ser una de les ciutats de l’Estat més castigades per l’aviació feixista durant els tres anys que va durar el conflicte.

Va ser també el lloc on es va escenificar el darrer i més dantesc episodi de la guerra. Durant uns pocs dies, uns quinze mil refugiats, es van concentrar en el port amb l’esperança de poder fugir per mar. Només uns pocs ho aconseguiren, però. A la última, l’indret es va convertir en un parany mortal. Entre escenes de desesperació, de por, amb el teló de fons d’un bon grapat de suïcidis, el 31 de març de 1939, a les sis de la tarda, aquella multitud queia presonera de les tropes italianes comandades pel general Gambara.

La capital es va convertir d’immediat en un immens camp de concentració. Milers de presoners van conèixer la fam extrema en el Camp dels Ametllers, als vessants de la Serra Grossa. Molts altres viurien una mena de prolegomen del que serien els camps nazis d’extermini en passar per el d’Albatera, a la vora de la població de Catral. La plaça de Bous i el castell de Santa Bàrbara, alguns cinemes, van fer també el paper de presons inhumanes.
A Alacant, en el Reformatori d’Adults, va morir, també, la matinada del 28 de març de 1942, el poeta oriolà Miguel Hernández Gilabert a causa d’una tuberculosi que no li van voler tractar per negar-se a abjurar dels seu ateisme. Hernàndez va estar durant anys i panys marginat per els institucions valencianes en mans del PP. Va pesar més que fos un roig que un dels grans de la cultura castellana contemporània.

Molts anys després, el 16 d’octubre de 1977, Miquel Grau, un jove militant del Moviment Comunista del País Valencià, moria per l’impacte d’una rajola llançada des d’un balcó pel militant de Fuerza Nueva Miguel Panadero. L’assassí va ser condemnat a dotze anys de presó i, a la última, al cap de poc del seu ingrés, indultat pel govern d’Adolfo Suárez. Va refer la seva vida i fa uns anys se sabia que treballava com a procurador de tribunals a València.

Durant els darrers anys una Comissió Cívica constituïda per diferents partits, entitats i sindicats, ha lluitat per a aplicar en Alacant la Llei de Memòria Històrica de 2007 i esborrar del nomenclàtor tot allò que recordava el feixisme. L’alcalde del PP, Luís Díaz Alperi, mai no va consentir en aplicar la llei i va ser la seva predecessora en el càrrec, Sonia Castedo, la que va cedir, ma non troppo, a algunes de les peticions de la comissió.
El darrer canvi polític en l’ajuntament ha obert, però, per fi, una possibilitat de desfer-se’n de la pesant herència del franquisme. Així les coses, el passat novembre, la coalició d’esquerres que governa ara Alacant, va posar fil a l’agulla i va decidir canviar 46 noms de carrers i places relacionades amb la dictadura.  El desembre mateix es van començar a posar les noves plaques. La decisió ha permès, per exemple, que es pugui recordar per primera vegada des que va ser assassinat, Miquel Grau.

L’aplicació de la llei de la memòria històrica en una ciutat tan significada com Alacant, hauria de ser motiu d’alegria per a qualsevol partit democràtic, però, vet aquí que el PP mai no se n’alegra de quan s’intenta esborrar el franquisme. Ben pel contrari, el recupera allà on pot.

El cas és que Alacant, els populars, emprant arguments del tot miserables, a més, de mentides com ara que el canvi de plaques dels carrers costaria als veïns entre 5 i 6 milions d’euros (el cost final es va elevar a 12 mil euros), van recórrer en els tribunals la mesura del govern municipal. El PP va titllar de revengista el canvi i al govern d’haver fet el seu propi “ajuste de cuentas con la historia”.

El més increïble de tot és que una jutgessa els ha fet cas i ha ordenat de forma cautelar la reposició de les plaques franquistes. I en aquestes es troben. La justícia marejant la perdiu i el PP embogit de nostàlgia. En realitat, els de Rajoy, els d’aquí i els d’allà, continuen vivint en el seu particular "Alicante de José Antonio" o en El Valle de los Caídos, en les entranyes més profundes d’un passat que sembla que voldrien ben present. Eternament franquistes...