La setmana passada va estar extraordinàriament agitada amb actuacions judicials al voltant de personalitats polítiques. La Kitchen i el cas Ábalos-Koldo-Aldama continuen a bon ritme, una més desfasada temporalment que l’altra, cal dir-ho, de manera que els dirigents polítics indirectament afectats en un cas ja no són al poder i, en l’altre, sembla que encara els hi queda una estona.
A aquestes dues causes s’hi ha afegit, en els darrers temps, l’arribada a judici oral del cas de la família Pujol, sobre el qual faré una sèrie d’observacions, deixant per a un altre moment el comentari a part que mereixeria el fet que Aldama hagi assenyalat Pedro Sánchez com el capo di tutti capi de la corrupció del seu govern. Ja hi haurà temps per comprovar la credibilitat de les seves paraules i, eventualment, tot i que improbablement, la incoació d’una causa contra el propi president.
Parlem del cas Pujol. En general, les persones que arriben a la vellesa susciten en la resta una certa actitud compassiva, fins i tot encara que la seva vida no hagi estat exemplar. No sé si el que dic és aplicable al president Pujol, perquè la meva opinió ha estat sempre que el temps esborrarà els pecats personals i fixarà el seu llegat polític del qual no cal compartir ideologia per acceptar que ha estat considerable.
En qualsevol cas, aquesta és la situació actual: nonagenari, minvat en les seves capacitats cognitives, desitjant declarar, però comprovant que el tribunal no vol que ho faci, sigui perquè no faci una autoinculpació o perquè no reveli fets o dades que poguessin perjudicar altres imputats en la causa -seria una manera de protegir el dret de defensa-. Fora possible també que se l’impedís parlar per evitar perjudici per a tercers que no han estat imputats i que, d’aquesta manera, també podrien arribar a estar-ho. En aquest últim cas, tanmateix, la decisió tindria una aparença lloable, però una motivació injusta: que de l’arbre no en caigui res més.
Des d’una part de l’opinió publicada a Catalunya, potser encomanada de la compassió a què abans em referia o per la seva recurrent actitud victimista, tot el que ha passat fins al moment del seu apartament de la causa ha estat interpretat com a fet amb voluntat d’escarni: que no s’acatés el criteri dels seus metges a Catalunya, que se’l sotmetés a un nou control per part d’un forense a Madrid i que se l’obligués a traslladar-se a Madrid, tot i que resulta del més normal que el jutge l’hagi de veure de manera immediata i que el darrer dictamen forense sigui també immediat al moment de començar el procés.
Amb enorme probabilitat, alguns mitjans de comunicació de la capital esperaven poder aconseguir la foto del president entrant a l’Audiència Nacional. Però no es va produir, perquè el magistrat De Prada la va evitar de manera exquisida, com exquisit va ser el tracte que va rebre, fins i tot amb l’observació, potser sobrera, que tot el que s’havia fet ho havia estat per no ser titllats de discriminatoris. La possibilitat que el tribunal es traslladés fins a Barcelona per procedir com s’ha fet hauria tingut una lectura de privilegi en molts llocs de més enllà.
És igual el que es fes. Des del primer minut del seu apartament de la causa ja es va començar a dir que així no tenia possibilitat de ser declarat innocent, i que, per tant, també aquella maniobra estava carregada de mala intenció. Tanmateix, per als qui coneixem el pa que s’hi dona, l’actitud del tribunal no va poder ser més considerada, potser perquè s’havia encomanat d’aquella compassió que provoca comprovar que algú que en un altre temps va tenir un enorme poder, com deia Manrique, acaba la seva vida al mateix mar que la resta, perquè “allegados, son iguales los que viven por sus manos y los ricos”.