Passada la investidura de Pedro Sánchez, qualsevol moviment que pugui protagonitzar l'independentisme s'haurà d'interpretar a partir de la proximitat de les eleccions catalanes. Si el president Pere Aragonès aconsegueix complir amb el seu compromís, no s'haurien de celebrar fins al febrer del 2025, que és quan toca fer-les reglamentàriament. Podrà? Si té pressupostos -i tot indica que els tindrà, tenint en compte que ERC ha facilitat el camí del PSOE cap a la Moncloa-, la gasolina li pot arribar per esgotar el mandat i s'haurà guanyat el dret a repetir en el càrrec. Ho serà -o ho voldrà ser- si Oriol Junqueras, president d'ERC, és amnistiat a temps? La pregunta per si mateixa ja implica una sèrie de riscos per als republicans.

Qualsevol soroll al voltant de la continuïtat d'Aragonès com a cap de cartell, de fet, només pot ser perjudicial per al partit. El president s'ha esforçat a encetar una nova etapa a la Generalitat després de la inanició institucional amb Quim Torra al capdavant i la tortuositat del mandat de Carles Puigdemont, però no sempre ha sabut -o pogut- desplegar l'agenda transformadora per la Catalunya sencera que tant ha pregonat. No hi ha ajudat la indefinició en grans projectes de país -com ara la modernització de l'aeroport del Prat-, errors de gestió -el caos en les oposicions de fa uns mesos-, i tampoc el soroll associat al primer tram de la legislatura, en el qual el Govern només es projectava pels conflictes amb Junts.

Aragonès ha anat pagant progressivament el preu de les aliances amb el PSOE, costoses per al seu electorat però ara ja instal·lades en l'imaginari col·lectiu, i pot treure pit del fet que el partit de Puigdemont -després d'haver-se hagut d'empassar una hemeroteca gegant sencera- hagi acabat al diàleg i la negociació amb l'Estat. Però en política, ja se sap, tenir la raó no ho és tot. El president ha lligat el seu futur a l'evolució dels compromisos signats amb el PSOE mentre, en paral·lel, dissenya com anar desgastant el PSC, principal rival a Catalunya. Salvador Illa, fins ara, n'ha tingut prou amb anar veient com ERC i Junts es barallaven per anar creixent a les enquestes, com demostra el CEO. No li ha calgut mostrar grans propostes o projectes més enllà de fer costat a l'estratègia de Sánchez.

Per l'aposta feta en les últimes eleccions catalanes i per com ha anat la legislatura, la lògica indica que Aragonès hauria de ser el candidat. Només el factor amnistia -i, per tant, el factor Junqueras- podria alterar els plans. Li sortiria a compte a ERC fer un gir i posar l'exvicepresident com a cap de cartell? O, encara pitjor, seria beneficiós que Aragonès aparegués com a candidat amb la imatge que si Junqueras hagués volgut ho hauria estat ell? El trànsit cap a una formació seriosa i institucional que ha treballat ERC en l'última dècada no és gaire compatible amb escenaris d'aquest tipus, que han estat sistemàticament alimentats per part de l'oposició -sobretot Junts- amb presumptes desavinences entre tots dos dirigents. El partit de Puigdemont, per exemple, sempre es troba còmode recordant -de manera parcial- que va ser Junqueras i no Aragonès qui va cessar Jordi Puigneró la tardor de l'any passat.

De la mateixa manera que el líder de Junts tindria un escenari complex en cas de ser amnistiat i voler ser candidat -si perdés, espatllaria la biografia; si guanyés, hauria de fer la independència que no va fer el 2017, però en un context encara més difícil-, Junqueras tampoc ho tindria senzill. Després del referèndum i la DUI, han hagut de passar sis anys perquè el terreny de joc es tornés a normalitzar. Emocions al marge, si s'ha anat produint un successiu relleu de lideratges -repressió, decisiva, al marge- en el camp institucional també és perquè, d'una manera o altra, tothom ha tingut la necessitat d'anar tancant etapes. I d'obrir-ne de noves.