En el moment en què escric aquest article, a mitja tarda de dimecres, no tinc cap dubte que som al principi de la fi. Parlo de la fi de la dependència nacional, ras i curt. Aquest dimecres 20 de setembre ha començat, amb tota claredat i amb pas decidit, el compte enrere per tal que Catalunya esdevingui un estat independent. Espanya, amb escorcolls sense ordre judicial i suspensió de fet de l’autonomia, sense aplicar l’article 155, ha començat una escalada que just ensenya la poteta de fins on és capaç d’arribar. Invocar l’article de la constitució que no ha estat aplicat mai en la vida, en 39 anys, hauria estat un gest massa evident que hauria incomodat, potser, alguna força com el PNB, imprescindible perquè el govern colpista del PP pugui aprovar els pressupostos. Ara fan el mateix, però sense article.

La Guàrdia Civil, aquella que el juliol del 36 es posà a les ordres del president Companys, n’ha estat la protagonista visible. L’exhibició de vehicles d’aquest cos militar pel centre de la nostra capital, fent onejar amb ostentació la seva bandera, l’espanyola, ha estat un gest innecessari, si no fos que el que pretenia, a més d’atemorir la ciutadania, era recordar la funció que els ha estat atorgada: ser una força d’ocupació. L’arrogància amb la qual han tractat els familiars d’alguns detinguts, davant dels fills, ho acaba refermant i, girant els ulls enrere en la història, és la pròpia de les fores de seguretat quan actuen en territori colonial. Quan resulta que impedeixen, en una situació d’alerta terrorista nivell 4 sobre 5, que puguem disposar de 500 Mossos d’Esquadra més, ells n’envien aquí fins a 4.000 agents dels seus cossos, instal·lats durant dies i setmanes en hotels i creuers ancorats als nostres principals ports. Ells s’hi estaran una temporada, però la seva permanència és del tot insostenible, perquè no poden deixar sense cobertura de seguretat, durant gaire temps, altres punts estratègics de l’estat, el seu trasllat, allotjament i manutenció té un cost elevat i mantenir 4.00 persones allunyades de la família sempre és negatiu, tant per la moral de la tropa, per més militars que siguin, com pel malestar que al final acaben pagant els ciutadans que vigilen assetgen o escorcollen. Nosaltres, en canvi, serem aquí per sempre, no ens en mourem, perquè aquest és el nostre país, ens l’estimem i ens il·lusiona imaginar-lo millor.

La reacció del poble català ha estat i és magnífica. Diria que tots sabíem que, tard o d’hora, aquest dia havia d’arribar i ens hi hem anat preparant. Doncs bé, ja hi som. Els somriures, les flors, les banderes, les cançons, les pancartes, les consignes són la nostra resposta pacífica, cívica i exemplar, davant l’exhibició militar d’unes forces comandades per autoritats sens cap cultura ni tradició democràtica, en un estat on ja fa anys que la divisió tradicional de poders ha saltat pels aires. I al carrer hi és tothom, gent de totes les edats i de tot el ventall democràtic, de professions i estatus socials diversos, d’orígens diferents, però units pel somni del futur que ja estem construint ara, des del present. El paper del PSC, en aquest context, només pot ser qualificat de penosíssim. Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans i Josep Pallach deuen remoure’s d’indignació a la seva tomba en veure en quina banda es troba situat el PSC i qui són els aliats que defensen les posicions que ells han acabat defensant. Quina pena... Simple apèndix mecànic del PSOE, avui, el partit estatal, al costat del PP i C’s, no és altra cosa que un partit del règim, una força que no té absolutament res a veure amb el canvi social, l’aprofundiment de la democràcia i la regeneració de la política. No és estrany que, dels seus noms coneguts, ja no en quedi cap a dintre com a militant.

L’espanyolada autoritària a què assistim ja ha estat qualificada de “cop d’estat del govern espanyol a Catalunya” per Le Monde, mentre ja fa dies que les coses comencen a canviar en l’escenari internacional, amb vacil·lacions i matisos, però l’autodeterminació del poble català ja figura a l’agenda internacional i declaracions de respecte s’han anat produint: portaveu de la Casa Blanca, Juncker, Justin Trudeau, Nicola Sturgeon, Romano Prodi o Viktor Urban. Un estat que és capaç de cridar a declarar 798 batlles dels 948 existents, que amenaça 55 mil voluntaris i que incompleix les seves pròpies lleis ja queda del tot desqualificat. Més encara si pensem que, dels 948 municipis existents a Catalunya, el PP només hi té un sol batlle en un poble de 500 habitants i C’s cap ni un. Curiosament, el partit que governa Espanya i el que li dóna suport són, alhora, les forces polítiques amb menys suport electoral a Catalunya, les menys votades. 

En aquests moments, és imprevisible què acabarà passant l’1 d’octubre i fins on pensa arribar el govern espanyol i els seus còmplices vergonyants, però no tinc cap dubte que, en realitat, ja hem començat a guanyar. El fanatisme estúpid de Rajoy i els seus ha accelerat el nostre full de ruta i crea, cada dia que passa, més independentistes, convençuts que, amb Espanya, no hi ha res a fer. Si es pot dur a terme el referèndum sense obstacles greus, la victòria del SÍ serà esclatant, amb noves incorporacions a la causa, fetes aquestes darreres hores, per la mala traça de Rajoy i els seus. Si la votació no pot ser generalitzada, pels impediments i obstruccionisme de tota mena que hi haurà fet l’estat, crec, sincerament, que hem d’anar de dret a la convocatòria immediata d’eleccions al Parlament. Estic convençut que, en aquest cas, la majoria independentista es dispararà amb un increment notable d’escons, gràcies al canvi d’actitud dels que s’hauran adonat, finalment, que dintre d’Espanya ja no hi ha cap solució satisfactòria per a Catalunya. En aquest cas, la declaració d’independència, després del triomf electoral, ja no podrà ser evitada i ningú, enlloc, havent passat el que ha començat a passar, no estarà en condicions de dir-nos als catalans que tinguem paciència i que continuem esperant. El jorn de glòria, doncs, haurà arribat.