Totes les institucions de l’Estat han començat a supurar el seu vademècum contra la independència de Catalunya. Per ara no hi ha cap argument que realment pugui ser considerat com a tal. Perquè, més que arguments, fans servir l’amenaça. Encara no hi ha hagut cap veu a Espanya que hagi demanat als catalans de reconsiderar aquesta opció a canvi de revisar la pròpia. No hi ha hagut cap examen de consciència, cap propòsit de l’esmena. Ni tan sols cap paraula amable. Mentre a Catalunya es parla de separació a Espanya bramen per l’amputació. I ja se sap, ningú accedeix de gust a deixar-se arrancar un membre. I encara menys si es pensa que aquest membre li és vital.

Un dels pretesos arguments que més corre ara és el del desacatament de la llei i les calamitats que  se’n poden derivar. No és estrany en un govern i unes institucions integrats per advocats de l’Estat. Ja se sap, a més, que qui més fidelitat guarda a l’Estat són els seus servidors; és a dir, els seus beneficiats directes. Un advocat de l’Estat és menys advocat si l’Estat és menys Estat. Al davant d’aquesta immensa tropa presumptament lletrada hi ha el ministre de Justícia. Estricte principi de jerarquia. I diu el ministre de Justícia que l’imperi de la llei és sagrat. Segons Alberto Ruiz-Gallardón, “qualsevol procés no ajustat a llei no serà reconegut per la comunitat internacional”.

S’equivoca o menteix Gallardón. La història recent és plena de casos no ajustat a la llei que han estat reconeguts per la comunitat internacional. Senzillament, perquè, de lleis, n’hi ha moltes. I n’hi ha de justes i d’injustes. A Europa, per exemple, hi ha les de la Unió i hi havia les de Sèrbia. Van prevaldre les justes.

Per damunt de la llei i de qualsevol ajustament hi ha el principi democràtic.  Totes les lleis se’n deriven i les que no ho fan són, senzillament, injustes. El procés que viu Catalunya serà reconegut internacionalment si s’ajusta a aquest principi bàsic. És a dir, si la majoria dels catalans, que es consideren un col·lectiu nacional i un subjecte de sobirania, es decanten per la independència. Una eventualitat que a Espanya no s’entén perquè allà el principi que ha imperat al llarg dels segles ha estat el d’autoritat.