"És una vergonya. Ha fet el ridícul prioritzant el seu egocentrisme i la seva supèrbia. És un desafiament intolerable a l'Estat, una provocació". Aquest no és un recull de frases actual, sinó que forma part de l'hemeroteca de fa deu anys, de l'octubre de 2013. I les van pronunciar tant dirigents del Partit Popular com opinadors guardians de la unitat de la pàtria com a reacció airada a la plantada d'Artur Mas a Soraya Sáenz de Santamaría, aquella tardor d'ara fa una dècada, quan el procés català -llavors encara n'hi deien sobiranista- començava a emprendre velocitat de creuer.

L'aleshores president de la Generalitat va despenjar-se a última hora de la gala d'entrega dels premis de Foment per una qüestió de protocol. La llavors vicepresidenta hi assistia en qualitat de presidenta en funcions, perquè aquell dia Rajoy era de visita a Panamà, i a Foment van decidir que ella i no Mas havia de presidir l'acte. "Per dignitat institucional", Mas va declinar ser-hi, seguint els passos del seu predecessor, Jordi Pujol, que només cedia els honors quan es tractava del rei, el príncep o el president del govern espanyol.

Els qui aquell dia van esquinçar-se les vestidures, no han dubtat a aplaudir amb les orelles el veto d'Isabel Díaz Ayuso al ministre de la Presidència durant la celebració del 2 de maig, el dia de la Comunitat de Madrid. L'argument de la lideressa, que Bolaños els va menystenir i provocar autoconvidant-se i donant per fet que ell havia de presidir l'acte. "M'exigeixen que ens rendim, el que no pot pretendre govern és sotmetre-ho tot", denunciava aquesta setmana la presidenta madrilenya.  

Com ha fet amb el Primavera Sound, Ayuso ha importat l'esperit del procés, de la confrontació amb l'Estat, i ho ha fet xuclant-ne la pitjor essència, la que busca agitar el mar electoral per pescar-hi vots. El procés, endormiscat a Catalunya, ha canviat els ritmes de Llach i de Txarango per un xotis. La diferència és que el torcebraç amb el govern de l'Estat, el que el PP ha batejat com a sanchisme, és personal, és pel poder. Única i exclusivament.

Fa un parell d'anys Ayuso va quedar-se a les portes de la majoria absoluta i des de llavors governa amb la crossa de Vox. Ara aspira a arrasar i la seva estratègia per aconseguir-ho passa per erigir-se en l'antagonista ni més ni menys que del president del govern espanyol. I per bé que Feijóo va arribar amb aires de renovació després de l'assassinat a l'Orient Exprés de Casado, el nou PP sembla que torna a plegar-se a la seva messies. Si més no, a l'espera del veredicte de les urnes. L'endemà, tornaran a esmolar-se els punyals, com sempre passa.

Mentre Ayuso s'arromanga pel combat a cara descoberta amb Sánchez, des de l'estómac, Feijóo mou els fils entre bambolines, sibil·lí, maquinant amb l'ala conservadora de la judicatura. Tot plegat, amb aquella consciència tan pròpia de la dreta que el poder els pertany. Aquella sensació que tan gràficament va descriure Marta Ferrusola: com si ens haguessin entrat a robar a casa. A Madrid, la casa és la Moncloa. I el PP va a totes en l'operació desnonar Sánchez. El procés, a ritme de xotis.