Els dies 10 i 11 de juliol del 2010 van servir per explicar la dualitat que, tradicionalment, ha empeltat Catalunya. El dia 10, una multitud va sortir al carrer per protestar contra la retallada de l'Estatut perpetrada pel Tribunal Constitucional (TC). Més d'un milió de persones es van congregar sota el lema Som una nació, nosaltres decidim que va liderar Òmnium Cultural, però els crits majoritaris eren a favor de la independència. No havia començat el procés pròpiament dit, però aquella manifestació va anticipar el que acabaria passant. L'endemà, Espanya va guanyar el Mundial de Sud-àfrica amb un gol d'Andrés Iniesta, i Barcelona no va ser aliena -ni molt menys- a les celebracions.
Han passat moltes coses en aquests setze anys. Entre el 2012 i el 2017 hi va haver manifestacions massives cada Onze de Setembre, el referèndum de l'1-O va congregar milions de votants i la sentència contra els líders del procés va comportar batalles campals al centre de Barcelona, per rememorar només tres episodis concrets. El clima, ara, no és ni molt menys el mateix, com tampoc ho és la composició demogràfica del país, ni la situació del català. Ara, el president i els consellers celebren genuïnament que Espanya arribi a la final del Mundial, i el principal partit de Catalunya -el PSC- s'esforça per organitzar pantalles gegants on s'hi vegin de manera massiva els partits de La Roja.
L'esport és un dels vehicles que millor transmeten el nacionalisme banal, aquell que fa passar per neutres qüestions que tenen una significació política evident. I resulta clar que aquesta selecció espanyola -un gran equip de futbol, organitzat al voltant de bona part dels pilars del Barça, com el 2010- té un suport majoritari, almenys a Barcelona. En dies de finestres obertes -no hi ha altra manera d'estar a casa en plena onada de calor, si no es vol caure en la dictadura de l'aire condicionat-, cada gol provoca crits, celebracions i petard. Cada eliminatòria superada és un crescendo de clàxons. Si diumenge no ho impedeixen Harry Kane o Leo Messi, no és fàcil de predir què passarà a la ciutat.
Tot això s'explica per una sèrie de raons. La primera, que el 2010 s'olorava una onada ascendent per al sobiranisme, i ara és tot el contrari, almenys a nivell institucional, per bé que el CEO retrati un creixement del suport a la independència. La segona, que els joves ja no han crescut entre mobilitzacions o actes de rebel·lia -entre la Via Catalana i Urquinaona, per entendre'ns-, i han vist com es malbaratava el capital que va suposar la tardor del 2017. L'independentisme pot projectar moltes coses, però poca il·lusió. I, tercera, que la selecció espanyola guanya, i ho fa amb un grup de jugadors que genera pocs anticossos. És molt complicat explicar que es va en contra de Lamine Yamal.
La normalització política, més que indults, amnisties o nous models de finançament, devia ser aconseguir que cada vegada generi menys anticossos que s'instal·lin pantalles gegants per veure La Roja a Catalunya. I, a diferència del 2010, a Catalunya no hi ha previst res disruptiu que pugui compensar els efectes d'un nacionalisme banal espanyol que entra bé, que té cobertura aèria institucional i que és esportivament defensable. Ciutadans, un partit amb el mateix pòsit que un moble prefabricat, sempre citava Victor Hugo per dir que no hi havia res més poderós que una idea a qui ha arribat el seu moment. No tenien raó: no hi ha una idea més potent que la que guanya.