El moviment sobiranista/independentista ha mostrat una destacada habilitat en llegir bé els estats ànims de la ciutadania. Ha construït els seus relats de manera força exitosa amb un bon emmarcament del discurs. I s’han creat potents escenaris mobilitzadors amb una important component de transversalitat. Segurament d’aquí un temps el cas català serà present en la literatura internacional sobre moviments socials. 

Des de l’inici d’aquell moviment el 2010 fins als nostres dies importants canvis s’han experimentat al seu si: d'un primer desafiament sobiranista el 10J -manifestació contra la retallada de l’Estatut pel TC- es transita cinc anys després cap a un moviment clarament independentista que aposta per una via unilateral. Així doncs, mentre el 10J de 2010 es presenta com una gran reivindicació de Catalunya com a subjecte polític (s’hi sent interpel.lat tot l’arc parlamentari a excepció del PP); el 9N de 2014 es posa al centre la defensa del dret a decidir (mobilització que perd el suport del PSC, actor important en l’univers del catalanisme); i el 27S de 2015 són eleccions al Parlament que es presenten en clau plebiscitària per part de JxS i la CUP que segueixen un “full de ruta” unilateral.

En aquest període s’han anat produïnt transformacions d’agència, discursives o estratègiques del propi moviment, i també canvis en la pròpia opinió pública catalana. És l’objectiu d’aquest article observar alguns indicadors demoscòpics extrets del darrer baròmetre del CEO publicat el 21 de juliol per poder copsar les principals transformacions operades en la ciutadania des del darrer moment de clímax en la disputa nacional el passat 27S. Des de fa tres baròmetres, però de manera més clara en aquest darrer, es presenten tendències que sembla que es consolidarien. Donem una ullada a quatre indicadors:

Autoubicació en l’eix nacional. En el continu espanyolisme-catalanisme (0-10) la majoria de la ciutadania es situa en el punt intermedi de 5 (35,9%), tot i que la resta es reparteix principalment en posicions catalanistes (44,7% del 6-10). Durant el procés aquest indicador va moure’s cap al catalanisme però el valor actual és el més baix registrat en els últims anys. 
 
Sentiment de pertinença. Tradicionalment la resposta més comú en la ciutadania catalana és sentir-se tant espanyol/a com català/ana (actualment amb un 39,2%). Un 21,5% es sent més català/ana que espanyol/a i un 22,8% només català/ana. En aquest indicador es detecta una tendència similar a l’anterior. La mitjana en la identificació actual és d’un 3,51: hem d’anar fins al baròmetre de juny de 2010 (inici del procés) per detectar un registre tant baix.
  Catalunya Estat independent. En els tres darrers baròmetres del CEO es detecta una tendència a la baixa dels partidaris de que Catalunya esdevingui un Estat independent (actualment un 49,4% a favor del NO i un 41,1% a favor del SI). 
   
D’aquestes dades poden extreure’s un parell de conclusions provisionals:  

En l’autoubicació en l’eix nacional i en el sentiment de pertinença estaríem tornant a situar-nos en un nivell de catalanisme similar a abans del 10-J de 2010. També disminuiria el recolzament cap a la independència per part de la població catalana en general, fins tornar a posicions d’abans de l’11S de 2012. Mentre els votants d’actors polítics independentistes (JxS i CUP) continuarien apostant majoritàriament per la independència, els sectors sobiranistes/catalanistes disminuirien la seva tria independentista. El “full de ruta” unilateral emprès a partir del 27S no només no hauria eixamplat les bases independentistes sinó podria haver allunyats els sectors menys identitaris. A més, la polarització podria estar creant identitats nacionals més més tancades i menys impermeables.

En relació amb el model territorial de l’Estat, disminuiria el recolzament a la independència i estaria també reduint-se l’aposta per un model federal d’Estat. En canvi, augmentaria el recolzament a l’opció de que Catalunya continuï essent una CCAA. La tensió nacional de l’últim període podria estar fent créixer el suport a l’status quo per part dels no independentistes. Pot semblar paradoxal que un moment d’esgotament del model autonòmic la única opció que creixi sigui la de continuar tal com estem. Podria estar operant un efecte boomeran de l’aposta per l’1-O.  En definitiva, i lluny del pessimisme, es tracta de dades que posen sobre la taula reptes a tot el catalanisme per a continuar construint un sol país.