La frase d’aquí al damunt pot semblar una obvietat innecessària. Sobretot, per a qualsevol persona que es miri les coses amb racionalitat i un xic, només un xic, de perspectiva. I fins i tot gosaria dir que a aquestes alçades potser no caldria insistir-hi, en especial un cop el CEO ha donat els seus darrers resultats i s’ha tornat a fer evident que la fidelitat al Barça continua estant molt per sobre de qualsevol afinitat o convicció política. Molt per sobre de gairebé tot en aquest país, de fet.

Tanmateix, es veu que la temptació del paral·lelisme, del crossover, o de la simple identificació continua present. Així m’ho va semblar quan vaig llegir un tuit que assimilava la sanció a Neymar amb la inhabilitació d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Un tuit d’algú que respecto, no pas un troll. Em va xocar. Per això estic tornant a un assumpte vell com aquest. Perquè veig que potser encara no hem insistit prou que equiparar esport i política, ara i aquí –si més no, ara i aquí- porta a visions deformades de la realitat. I tot i que s’ha dit mil cops, reiteraré que conec barcelonistes indepes i centralistes, federalistes, de dretes i d’esquerres, franquistes o nostàlgics de la FAI.

I que hi ha independentistes que pensen que el futbol és l’opi del poble, unionistes del Barça i de l’Espanyol, del Júpiter i de la Muntanyesa, fanàtics del parapent que voten Unió –votaven-, periquitos independentistes i periquitos del PP, i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que és culer. I madridistes a l’ANC o independentistes de la Penya que odien el Barça de bàsquet. Sobiranistes de Marvel i de DC, espanyolistes de Star Wars i de Star Trek. I milers i milers de votants de tot color que opinen que amb el futbol n’estem fent un gra massa.  

Per sort, crec que la majoria de la població està convençuda d’això, i sap distingir una cosa i una altra. Gosaria dir que la prova recent més clara van ser els resultats de les eleccions autonòmiques i municipals de Joan Laporta, a qui molts consideren un dels millors presidents que ha tingut el Barça. Tanmateix, la temptació és gran, i les presses de les xarxes socials són una trampa en què poden caure fins i tot els més serens.