Falta menys d’un mes per al referèndum i la serenor de l’indepedentisme contrasta amb un unionisme cada cop més disposat a fer el que sigui necessari perquè les urnes no siguin als col·legis el proper dia 1 d’octubre. Caldrà veure fins on són capaços d’arribar, però l’experiència del 9-N deixa poc marge perquè es repeteixi la incompareixença de l’Estat.
 
Si el govern de la Generalitat es manté ferm i impertèrrit a les amenaces, el govern de l’Estat acabarà rebentant definitivament el seu propi estat de dret de tant tensionar-lo. En aquest sentit, aquest estiu tot ha estat tan repugnant que ja ens podem esperar qualsevol cosa. L’"operació Catalunya", el càstig imposat al Govern en matèria de seguretat o la causa general contra l’independentisme executada per guàrdies civils que actuen al marge del jutjat que diu instruir altres qüestions són nomes una petita mostra de tot el que l’Estat està disposat a fer. Amb uns mitjans afins que passin la cortina o manipulin al seu gust, les xarxes socials ja poden indignar-se i destapar mentides. El poder és això.
 
En aquest context, hi ha qui encara es proclama equidistant o fa mofa del processisme –una mofa que jo mateixa he practicat quan he cregut que el procés s’allargava innecessàriament i massa sovint servia de pretext per a aconseguir rèdits purament electorals sense cap intenció real de capgirar l’status quo-. La diferència és que, ara, el president de la Generalitat sí que està disposat a aplicar el resultat: si guanya el "no", plegarà i convocarà eleccions. Si jo fos unionista i estigués cansada del procés –com tothom- aniria a votar "no".