La política efectiva és la més immediata, la de les decisions d’avui, d’aquesta setmana. La política involucrada en la gestió i el concret; la que pretén obtenir millores en la vida quotidiana de les persones. És veritat. Aquesta mena de política immediata és la primera matèria principal que nodreix l’actualitat que ens van presentant els mitjans informatius i que omple els budells de les xarxes socials. I el ritme d’aquesta actualitat i de les urgències polítiques que la mouen queda atrapat en la tàctica. La tàctica marca què és el que fa cadascú, què és el que diu que fa, i què és el que els altres expliquen i interpreten que fa. Per això el relat polític en el contínuum comunicatiu que ens envolta sol remetre a la tàctica. A les emocions que suscita la representació de la política que resulta de la conjunció i la col·lisió de tàctiques.

Sense el joc tàctic, sense el fet o el tema concrets del dia i les emocions que provoquen, no hi ha política. Però la mena de debat polític que només s’alimenta d’aquesta actualitat i ignora els elements estratègics en joc –que donen o treuen sentit a cada gir tàctic- és molt pobre. I només serveix de refugi a les opcions que disposen de menys capacitat d’analitzar, proposar i projectar. De vegades perquè no disposen d’una veritable estratègia. De vegades perquè la motivació política és estrictament sectorial i no se’n deriva un projecte de canvi global. De vegades perquè els objectius han quedat en una formulació genèrica i perquè les precisions farien aflorar les discrepàncies.

Per raons d’aquesta mena han fet tanta fortuna expressions metafòriques com ara “full de ruta”, que es plantegen com una mena d’aposta tàctica continuada, dissenyada a priori per poder ser compartida per damunt de l’accidentalitat de la vida política. Però, de la mateixa manera que els bons propòsits de cada cap d’any de fer una vida més sana, fer més exercici, o dedicar més temps a la família, no equivalen a disposar d’un projecte de vida, l’aprovació de fulls de ruta no equival a disposar d’estratègia ni comporta una millora de la definició dels objectius polítics a assolir.

En bona mesura, la rebrotada aquests mesos d’una mena d’essencialisme defensiu català, nacionalista, que ja semblava superat pel “procés”, és degut a la pèrdua de perspectiva de l’objectiu de la República i de l’estratègia que cal seguir per assolir-la efectivament.

Breument. No concebem Catalunya com una nació equivalent a la pròpia dels d’estats-nació, però sense estat. No concebem Catalunya com una nació històrica definida, acabada i definitiva, sinó com un país en construcció permanent que, partint de la seva diversitat i complexitat interna, s’adapta a les condicions de l’era global. Venim de mestissatges i tradicions passades –culturals, socials i polítiques- que respectem però que hem de sotmetre a crítica des del present per poder reivindicar projectes nous de futur a compartir. L’independentisme té ple sentit quan no és política de passat sinó política de futur. No hauríem de deixar que la tensió provocada per l’estat espanyol, els seus aparats i els mitjans de comunicació còmplices, amb els seus abusos, enganys, falsedats i truculències, ens duguin a estrafer el nostres discurs i els nostres arguments. No hauríem de deixar que la ignorància i la catalanofòbia d’alguns càrrecs públics i dirigents polítics ens arrossegués a respondre en els mateixos termes i des del seu territori favorit: el del maximalisme i l’identitarisme,

El projecte de l’esquerra independentista és la construcció de la República catalana a partir d’una majoria social que permeti posar en marxa un procés constituent, de baix a dalt, amb una ampla participació ciutadana. La República suposa la institucionalització d’un nou poder democràtic socialment distribuït, d’un estat que no es planteja com l’instrument de dominació d’una nova minoria dirigent sinó, tot el contrari, com el blindatge dels drets i llibertats de tota la ciutadania davant de qualsevol nou intent de dominació o de sotmetiment.

La República catalana suposa la culminació d’un procés de desplaçament de l’hegemonia social, que havien acaparat les velles elits econòmiques i polítiques, cap a un nou bloc històric constituït per tot el ventall les classes mitjanes i treballadores, sectors professionals, emprenedors i servidors públics. La República és el resultat de l’apoderament progressiu d’una ciutadania políticament activa i organitzada amb capacitat per prendre la iniciativa i introduir nous objectius socials i nacionals i nous criteris i valors en el debat públic. En el nou marc que la República instaura i empara, havent perdut l’Estat el monopoli de la definició del grup i l’assignació de les identitats, el país es desplega com una nova mena de nació global on poden coincidir tota mena d’identitats personals i col·lectives lliurement triades. Així, l’espai comú de la nació ja no el determinen les identitats –al capdavall cadascú té la que li dóna la gana- sinó el conjunt de drets i deures ciutadans que són els mateixos per a tothom. En el marc, doncs, de la República catalana que volem bastir allò que compartirem primordialment serà la ciutadania i no pas la identitat. Per la resta, la República serà sobretot la garantia de la nostra llibertat.

Hi ha un lligam profund entre l’objectiu de la República catalana i el gir democràtic que es proposa profundes transformacions socials, entre la República i el caràcter de classe del nou poder polític que despleguem, o entre la República i el fet que el seu punt de partida volgut sigui la nostra pluralitat i la diversitat constitutives. No entendre això, no tenir-ho prou present, és el que facilita que puguin tornar velles inèrcies resistents, essencialistes i defensives. La independència és el mètode, la República la forma com volem organitzar el nostre sistema polític i social. No només pretenem desempallegar-nos de l’estat espanyol que ens domina i oprimeix, sinó que volem construir un nou ordre social més just i democràtic. O no va d’això? Com més clar ho tinguem, més ràpidament reprendrem la iniciativa i podrem incrementar la majoria que necessitem. Al capdavall, l’obtenció de la majoria social i la seva mobilització política per la República són el nostre principal eix estratègic.