Núria Parlón i Miquel Iceta s’enfrontaran aquest cap de setmana a les primàries del PSC que escolliran secretari o secretària general. Tots dos candidats s’enorgulleixen de formar part d’un partit que genera espais per al debat, però el cert és que entre ells dos no hi ha cap tipus de diferència programàtica i tot gira al voltant de l’edat d’un i altre, de les experiències acumulades i de la capacitat i la conveniència de fer encaixar la secretaria general amb els perfils corresponents.

Totes aquestes petites diferències seran tingudes en compte almenys pels militants que decideixin participar a la festa i posar el seu granet de sorra a aquesta gran operació de propaganda gratis en què s’han convertit les primàries: Núria Parlón ja va dir al setembre que era possible que els dos candidats arribessin a acords “d’integració i de bicefàlia” després de les primàries, però que “no podien arribar a pactes per evitar que la militància voti”. És a dir, la militància votarà per passar l’estona, que potser no és poc tenint en compte que no va haver primàries per escollir els últims caps de llista a les espanyoles.

Diumenge, guanyi qui guanyi, el PSC continuarà tenint damunt la taula el dilema de la investidura de Mariano Rajoy. Trencar la disciplina de vot i ser fidels al programa electoral que el PSOE incomplirà, o abstenir-se i facilitar la presidència a qui se suposava que era el seu més gran rival polític.

Qualsevol de les dues opcions poden ser letals per a un PSC que fins ara ha anat sobrevivint de manera més o menys exitosa a totes les crisis amb el PSOE. Si opta per adaptar-se al nou PSOE potser morirà, però si tria l’oposició total haurà de buscar un espai que a Catalunya ara sembla ocupat per totes bandes, amb Ciutadans cada cop més moderat i un colausime que voldrà acabar amb l’invent de CSQEP.

Passaran els anys i els avis i les àvies que encara voten a totes les eleccions buscant la papereta de Felipe González ja no hi seran. El temps (i Podemos) dirà si això era l’únic que quedava també al PSC. En una Catalunya independent o formant part d’Espanya, o dins o fora d’un PSOE que a dia d’avui, més enllà del que facin a la investidura de Rajoy, els veu com un problema. La defensa a ultrança que Iceta va fer de Sánchez va donar a entendre als crítics que el pacte amb els independentistes ja estava fet, i és aquesta la raó principal per la qual van executar el cop. Per als poders estatals els catalans sempre seran catalans, i això Albert Rivera ho sap prou bé.

També ho saben els promotors d’aquest manifest per una federació catalana del PSOE, que se’ns presenta com un altre últim recurs de l’Estat per disciplinar el règim del 78: Són quatre gats -de qui no coneixem els noms- inflats pels mitjans de comunicació. Una mica com Societat Civil Catalana.