Per la seva pròpia naturalesa el PSC no es pot posicionar ni a favor ni en contra del dret a decidir tal com se li està exigint des d’una i altra banda. Sí que ho poden fer les persones que el conformen i de fet molts d’ells ja ho han fet. Per entendre aquesta singularitat d’aquest partit que el fa diferent a tots els demés, cal que ens remuntem al seu origen.

Corren els anys setanta i Catalunya és una societat fortament esquerranitzada. Una economia molt industrialitzada i la conseqüent gran massa obrera amb uns sindicats forts i organitzats, al costat d’una universitat i la majoria d’intel·lectuals i professionals liberals alineats amb l’antifranquisme d’esquerres, auguren una gran bossa de vots en aquest sentit. El PSOE n’és plenament conscient i posa un peu a Catalunya. També s’organitzen, per ocupar aquest espai, els fills progres de la burgesia catalana que funden diferents partits polítics. No cal ser un gran visionari polític per adonar-se que anant separats prendran mal i que cal pactar.

Aquest pacte, potser mai escrit, s’ha anat acomplint al peu de la lletra fins fa ben poc: El PSC ha gaudit de plena llibertat per competir a Catalunya per les institucions i ha pogut situar-hi sempre els seus líders catalanistes al capdavant. Això sí, sense traspassar mai els límits que marca una autonomia ben entesa i lleial a Espanya. Per la seva banda el PSOE ha disposat de forma incondicional al Congrés de Madrid, dels diputats obtinguts sota la marca PSC, que no han qüestionat mai la seva política estatal.

Podem concloure doncs, que el PSC és per naixement un partit essencialment i naturalment autonomista. De fet, és l’únic cas a l’Estat espanyol de partit íntimament lligat a l’estat de les autonomies. Per això els intents tripartits de fer-lo derivar cap al sobiranisme estaven condemnats al fracàs. Per això un dirigent de tant de pes com Pasqual Maragall és sacrificat sense manies quan intenta traspassar la ratlla. Per això, finalment, mai tindrà grup propi a Madrid i molt menys es podrà sumar al procés d’emancipació nacional.  

Des de files sobiranistes s’acusa a Navarro, Chacon, Lucena i companyia, de lerrouxistes, injustament sota el meu punt de vista, perquè ells són fidels al pacte original que va donar lloc al PSC tal com el coneixem. S’invoca la memòria de Josep Pallach per instar-los a sumar-se al pacte per la transició nacional, oblidant que el PSC no és hereu d’aquest dirigent. El cert és que avui Lerroux milita a Ciutadans i Pallach fa temps que es va fer d’Esquerra Republicana.

En aquest moment històric, en què el projecte fallit d’estat descentralitzat agonitza a mans de la recentralització i del procés vers l’estat propi de Catalunya, el PSC ha quedat totalment descol·locat i no pot acontentar ni fer cap més servei a ningú.

Desitjo fermament que les persones que han format part tots aquests anys del PSC s’incorporin al projecte de construcció d’un estat propi per a Catalunya però, perquè la transició nacional sigui un èxit, el PSC, com a partit, ha de morir.