Consultar alguns veïns i comerços. Aquesta serà, segurament, la manera amb què l'Ajuntament de Lleida donarà per tancada la polèmica pels carrers que encara manté dedicats a destacats personatges del franquisme local. Ho defensen el tàndem governamental PSC-Cs i també PP i CiU, segons s'ha publicat aquests dies a la premsa. La decisió, per tant, no passarà pel ple i saltarà directament a uns quants lleidatans.

Heus aquí la coneguda jugada mestra de quan no es vol fer res. Em recorda a la consulta pel nom de la plaça de la Constitució del meu poble, una fórmula limitada que eludia un acord de ple del 2011 per canviar el nom. Resultat: participació irrisòria, empat i tal dia farà un any, o cinc. I els mateixos arguments que es feien servir a les Borges Blanques es fan servir ara a Lleida: els diners que costaria el canvi als veïns i comerços; que si el Registre, que si la papereria de les botigues... La regidora de Cultura de la Paeria, Montse Parra, parla de 150 euros per família.

És evident que el problema amb els carrers franquistes a Lleida -i a altres municipis que els mantenen- no és econòmic, ni de sigles o sensibilitats nacionals. És una qüestió d'establishment i no establishment, que es remunta anys enrere. Mentre a molts pobles i ciutats els antics poders locals de la dictadura van sobreviure a través de la UCD primer i CiU després, a la ciutat de Lleida va ser el PSC qui va recollir bona part d'aquelles xarxes. I no em refereixo tant a una afinitat política com a l'herència d'unes determinades estructures de poder, en alguns casos evidenciades fins i tot a nivell familiar: padrins franquistes, fills regidors socialistes i néts amb càrrecs municipals de confiança. Un esquema en el qual Àngel Ros, provinent del PSUC, potser és dels més outsiders. Impugnar ara certs homenatges seria impugnar una part dels propis bastiments.

El PSC de Lleida és El Partit, el catch-all-party de la capital de Ponent, i això no es construeix del no res, sinó diluint ideologia i espolsant-se manies. Governar una ciutat durant quasi 40 anys, permetent-se només una escletxa “accidental” de dos anys requereix molts equilibris. En memòria històrica, ara s'homenatja les víctimes del Liceu Escolar de 1937, ara es fa la rialla al Caliu Ilerdenc; ara es treu el carrer Eduardo Aunós, ara se'n dedica un a Víctor Hellín o Nadal i Gaya. Acontentar tothom.

Amb una Paeria amb més competència que mai, la qüestió és esquivar el màxim de conflictes possible. Delegar decisions a uns quants veïns és una manera i, fins i tot, una sortida airosa a la incomoditat que la família de l'històric militant comunista Antonio Cantano sortís amb la dignitat i la memòria per davant i es negués a acceptar un carrer de la ciutat si no es retiraven primer els noms franquistes. Això trencava l'esquema de l'aplaudiment a banda i banda, de les fotos, dels somriures i les notes de premsa. O surten molts Cantanos o això està dat i beneït.