La Renda Bàsica Universal és una assignació monetària, individual, incondicional i universal. Difereix, i molt, dels subsidis condicionats. La lògica dels subsidis condicionats, entre d’altres, la renda garantida de ciutadania o l’ingrés mínim vital, és la d’ajudar després d’haver fracassat o d’haver caigut, sense tenir en compte factors estructurals o externs, i sempre que es pugui demostrar davant la burocràcia de les administracions, fiscalitzant la pobresa com si fos quasi una opció escollida. En definitiva, els subsidis condicionats exigeixen la prova de càrrega a la gent potenciant l’estigma, la desconfiança i la caritat (que és molt diferent de la solidaritat). Si es vol construir un país basat en la llibertat i que garanteixi el dret a existir cal deixar enrere l’estigmatització per la via dels subsidis i avançar cap a la RBU com via per disposar de les condicions materials que fan possible la llibertat.
 
Anem a pams. A finals de l’any passat confluïen dos informes que mostren la radiografia de la societat que tenim, en la que vivim o en la que massa gent malviu i sobreviu. Un primer informe, el d’Intermón Oxfam, posava en relleu que a l’estat espanyol l’1% de la població acumula el 23% de la riquesa: 1 de cada 100 persones acumula 23 de cada 100 euros. Poques setmanes abans ECAS, Entitats Catalanes d’Acció Social, publicava el seu informe Vides Precàries, drets vulnerats on es “constata un enquistament de la pobresa i l’exclusió social a Catalunya que afecta de manera constant entre una cinquena i una quarta part de la població”. Fa deu anys que 1 de cada 4 persones, aproximadament, viu al llindar de la pobresa.
 
Un sistema depredador que no ha tingut cap recança a potenciar els beneficis d’uns pocs per davant del benestar de la majoria n’és el responsable, un sistema capitalista que té com a objectiu mantenir que uns pocs acumulin mentre desposseeixen a la majoria. Hi ha elements estructurals que cronifiquen el mapa de la pobresa a casa nostra, i per això, mantenir i aprofundir en les polítiques de sempre no serveix per revertir la situació. Un mapa que es tradueix en precarietat laboral, salaris de misèria o segregació universitària (per cada 5 estudiants d’universitat provinents de Sarrià, 1 prové de Nou Barris), entre d’altres. Però en aquests debats sempre hi ha qui està interessat a mantenir la situació i aprofundir-la. De fet, qui no té voluntat de canvis estructurals respon als interessos d’aquest 1% que acumula, acumula i acumula per la via de l’augment de preus en subministraments, l’acaparament d’habitatges per fer-ne negoci, la precarització dels nostres sous...
 
En el debat públic de les idees tothom sembla estar d’acord en garantir unes condicions materials per a tothom i fins i tot, en parlar de societat justa. Però aquest debat és pervers perquè de fet, hi ha qui afirma que això es produeix perquè totes som iguals davant la llei. I sabem que això és fals: un pobre no té les mateixes opcions que les elits; sabem que el punt de partida de cadascú condiciona la interpretació d’aquestes lleis. Per això, una renda bàsica universal és un terra d’on partir totes. Però no n’hi ha prou tenint un terra. Ens cal també un sostre: una renda d’aquest tipus es finança limitant els beneficis del 20% de la població. Que un 20% hi perdi, perquè el 80% hi guanyi. Té, o hauria de tenir, molt de sentit comú. És allò de què hi perdin uns pocs perquè hi guanyem totes. O dit d’altra manera, un terra, la Renda Bàsica Universal, i un sostre, la Renda Màxima.
 
La prova pilot de la RBU no és la solució ni de fet la implementació d’una renda bàsica universal és l’única solució. Però sí que és una eina: una eina per disputar a les elits del país el dret a una existència digna, una eina per començar a transformar un sistema que ens vol aïllats i aïllades, però que volem comunitari i col·lectiu. Per això, quan el PSC argumenta que ara els 40 milions aproximats per dur a terme la prova pilot s’han de destinar a altres polítiques està fent demagògia i evita explicitar la seva voluntat real: evitar que existeixi una eina que serveixi per distribuir la renda a Catalunya, una eina que toqui i limiti els beneficis d’uns pocs. O potser és casualitat que sí que trobi 39 milions per enfortir l’escola concertada?
 
Si el govern d’Aragonès va oblidar posar la partida de 40 milions d’euros als pressupostos amb arguments inconsistents, el PSC vol rematar la feina esborrant l’esquelet de la prova pilot. Es fa estrany haver de defensar una prova pilot, fins i tot es fa estrany haver de fer una prova pilot de propostes que busquen garantir un mínim de condicions per viure. Però no podem defugir confrontar aquells qui no volen que res canviï i ens necessiten sotmesos i sotmeses. Com diu el manifest impulsat per la Xarxa de Renda Bàsica: Pel dret a l’existència que permeti una vida que valgui la pena ser viscuda, defensem la Renda Bàsica Universal.