El passat 16 de gener va tenir lloc al Teatre del Raval de Barcelona un acte organitzat per Avancem, el corrent del PSC que encapçala el diputat Joan Ignasi Elena. Amb el lema “Per una Catalunya forta i de progrés”, Avancem va reunir en una mateixa sala representants del PSC, ERC, ICV i EUiA amb l’objectiu d’emplaçar aquestes formacions a treballar per una aliança electoral que aspiri a esdevenir una alternativa a CiU. Així, el dirigent d'aquest espai i membre de l'executiva del PSC Fabián Mohedano va convidar l'“esquerra social i política” a forjar un projecte que aspiri a “governar Catalunya”, davant l'amenaça de convertir-se en una “minoria crònica”. A l'hora de definir l'acte, mitjans com El Periódico o La Vanguàrdia no van dubtar en emprar el concepte “Syriza catalana”, traçant paral·lelismes entre la proposta d'Avancem i la coalició d'esquerres grega ara tan de moda.
 
Seria lògic, però, que el PSC prengués part d'una aliança electoral de partits d'esquerres a l'estil de Syriza? Analtizem una mica el currículum de la formació que encapçala Pere Navarro fent un breu repàs hemerogràfic. Comencem pel Congrès espanyol, on els diputats socialistes catalans estan integrats dins del grup del PSOE. Han dut a terme una política d'esquerres? A primer cop d'ull no ho sembla. Durant els últims anys els socialistes han unit forces de forma reiterada amb el PP (i sovint també amb CiU) per desmantellar l’estat del benestar i laminar drets i llibertats. El maig de 2010 van donar suport al govern de Rodríguez Zapatero a l’hora d’executar una dràstica retallada social de més de 15.000 milions d’euros. El mateix 2010, PSOE i PP van votar conjuntament l’enduriment del codi penal i van vetar una reforma a fons de la Llei electoral espanyola per acabar amb el bipartidisme. El 2011 els socialistes van votar al costat del PP la reforma de la Constitució per limitar el sostre del dèficit i sacralitzar les polítiques imposades per la Comissió Europea, l'FMI i el Banc Central Europeu. També han unit els seus vots per ressuscitar a última hora la polèmica Llei Sinde, que limita els drets dels internautes. I tot això, clar, sense tenir en compte l’alineament sistemàtic del PSC amb el PSOE i el PP a l’hora de frenar qualsevol avenç en matèria nacional a Catalunya, inclosos moments esperpèntics com “l’error” dels diputats socialistes a l’hora de votar a favor del corredor central en detriment del corredor mediterrani.

Mirem ara a Catalunya. Es podria esperar que al Parlament, on el PSC ha tingut l’oportunitat d’exercir d’oposició durant els últims dos anys, els socialistes haurien marcat perfil d'esquerres. Lamentablement, no ha estat així. De fet, el PSC va començar per facilitar la investidura d’Artur Mas l’any 2010 sense que a hores d'ara se sàpiga exactament perquè. Així mateix, si bé és cert que el PSC va votar contra els pressupostos del 2011 i 2012 (no feia falta: quins temps aquells en què podíem comptar amb el PP per avalar les tisorades!) els socialistes han donat suport a CiU en moments claus de la passada legislatura. Per exemple, en l'aprovació de l'anomenada Llei Omnibus, l'artefacte legislatiu que, a través de la modificació de més de 600 normatives, ha servit per donar cos a la radical reforma neoliberal impulsada pel primer govern d'Artur Mas. Un altre detallet: CiU ha pactat amb el PSC una matèria tan sensible com a la comissió d'investigació parlamentària en matèria de corrupció en la sanitat, vetant la compareixença de noms claus en aquest entramat que esquitxa responsables d'ambdós partits.

Vistos els precedents, doncs, resulta més aviat pintoresc que a l'hora de plantejar una hipotètica “Syriza catalana” algú pugui pensar que el PSC en podria prendre part. Bàsicament, perquè el PSC –com a mínim aquest PSC- no és un partit d'esquerres. Segur que una part important de militants i votants socialistes, representats per corrents com Avancem, tenen plantejaments socialment més ambiciosos que els de l'actual direcció. És lícit que aquests sectors creguin en la possibilitat de regenerar el partit des de dins, i tenen tot el dret a intentar-ho. Però mirant-ho fredament tenen poques opcions. Caldria, en primer lloc, que aconseguissin el control de l'organització i que n'apartessin l'actual direcció. En segon lloc, seria necessària una refundació en clau social, nacional i democràtica que suposés com a mínim un gir socialdemòcrata dràstic. I en tercer lloc, aquest procés, inevitablement, hauria d'implicar l'expulsió i defenestració pública de corruptes i cleptòprates. Quasi res. Tanmateix, hi ha altres possibilitats més realistes: per exemple, abandonar el PSC a la seva sort per integrar-se en alguna altra formació, o crear-ne una de nova que reivindiqui l'essència històrica del socialisme català. Serà traumàtic, però probablement sigui l'únic camí si la gent d'esquerres del PSC no vol perdre el seu darrer tren.